dissabte, 7 de novembre de 2009

COS SENSE ÀNIMA

Va exhaurir-se l'ànima
a volta de degotar essència.



d'ençà que mana el cos,
que és?
el que em prohibeix que atansar-te l'ànima
ser ungüent de l'escaldat
alleugerint-te.
No moriràs d'amor, amic alat
company de somnis impossibles
Però tampoc podràs viure sense ell.








4 comentaris:

  1. Increïble, em porta molts records.
    Millor viure els somnis que ens porten alegries a l'anima, que en poden ser molts.
    La melangia i tristesa ens deixa en un estat contemplatiu que de vegades ens impedeix gaudir del xicotets moments reals que podem magnificar i viure'ls amb la màxima intensitat.
    B7s

    ResponElimina
  2. Tota la raò, Joana!.
    Sempre hi haurán cossos sense ànima perque no han savut o pogut regenerar eixa part de cor que es va fer malbé. Però es un poema on m'he desprenc de molta possesió, es un desig lliure d'acomplirse, amb molta més fredor i consciència.
    b7s!.

    ResponElimina
  3. És bell aquest poema, Sandra... i el que rebo és una afinitatque m'omple: sense amor no podrem viure, d'amor encara crec que alguns poden morir... no vull ser catastrofista però si la pena d'amor és molt gran hi ha persones que no poden avançar, que se'ls ha tallat les ales... la mesquinesa, l'egoisme, d'altres. Una salutació plena d'ànims! ricard99 -et tinc present al blog última ronda- a reveure!

    ResponElimina
  4. Ricard99, tu també ets present aqui!, havia de veure les teves actualitzacions.
    Tens raò en quant al desamor, o l'amor que s'ha arribat a desenvolupar plenament, pot deixar-te aturat durant un temps.
    La frase es d'un altre poema, però si de vegades l'amor dolç pot quallar dins i fer-se agre. :) A reveure!

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?