dissabte, 20 de juny de 2009

LA SOLITUT

imatge extreta de www.eeewww.com


De primer et tempta el silenci, acallar aquell soroll dels conflictes, les discussions, i l'esclat que fa que hom es cobreixi les orelles, davant una traca d'insults. Però després te'n adones que va poseïnt-te, per dins, adhuc a la tranquilitat planyívola que et presenta.

Així, la solitud juga amb tu, et sotmet a l'encanteri dels miratges.
Regalant-te l'aigua que engoliries d'un glop, quan la gola resseca emocionalment no et deixa ni dir un mot, i si el dius més valdria no hagués eixit dels teus llavis.
Juga com una nena entremaliada, passant-te la desgràcia pels ulls, tant és que aquell a qui consideraves company se'n hagi anat a un altre mon, o encara que hi sigui no comparteixi ni el bon dia.
Tant es que els fills, facin la seva. (Perqué aixi ha de ser), però ja no sents que siguin una perllongació de tu, sinó una cel.lula independent.
Tot son solituts, la mateixa nena fent papers i fent-te burleta.
Aixi de traït o traïda et sents, quan vas caure en la trampa.
De vegades aquesta solitut es imposada per la vida, o el destí. Així aquella feina que pintava tan bé, resulta que t'ha deixat erm d'emocions, i n'ets automata de certes funcions empresarials.
Així la nena, et va donant el beuratge que considera, i tu vas fent....
En silenci, que sino series la victima perfecta.

T'acarona amb els elements de la natura, potser per acomboiar-te el silenci dels mots, que t'esclaten al cap, i d'allà no passen, perquè no hi ningú a qui dir-li.
A alguns els espera, en girar el pany d'una estança buida sense remor a vida, pel sol fet de consolar-se amb la seva materia. D'acomformar-se que hi ha algú com ella.
D'altres, es quan estás envoltat de gent, però no goses dir res.
I somrius, parles, i fas la feina. Però endins ella dança, una dança del ventre sensual recondant-te que no hi ha ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?