dimecres, 15 de febrer de 2017

ABANS LA MEDICINA QUE LA PEDAGOGÍA


Si escric aquest article, és perquè crec en la necessitat de fer-ho i també com a cauterització d’una ferida que encara és oberta, potser així per escrit em serà més fàcil e íntim malgrat sigui públic. A l’edat de tres anys del meu fill, quan els nens comencen a demanar “pipí” el meu fill s’orinava, no va passar massa temps que la mestra em va trucar i em va dir que havíem de parlar:-el teu fill és immadur perquè s’ho fa a sobre- a mi aquella frase em va fer riure secretament perquè no podia entendre que un nen de tres anys fos immadur, em van aconsellar  anar a un programa d’especialistes que ens ajudarien en els hàbits i la higiene. El cas es que em vaig passar dos anys apuntant les hores en les que el nen feia “ pipi” per acompanyar-lo al  serveis i explicar-li que havia de demanar “pipi”, el nen tot i que va millorar en aquest aspecte se li escapava a la nit. D’altra banda es queixava de mal de panxa i vomitava sovint, el vaig portar al metge i em van dir que potser era intolerant a la lactosa que li dones llet de soja, però el nen vomitava, vomitava quan anàvem de viatge, al ingerir certs aliments.
El vaig apuntar al menjador i en dos mesos em van dir que el menjador no era el lloc en el que el nen havia d’aprendre hàbits alimentaris, així és que cap a casa i tot veient que certes coses les vomitava no insistíem fins al punt que el seu menjar era molt específic. Després vingué l’esgotament i la mandra, a les sis de la tarda s’adormia i s’adormia a classe i plorava de cansament fins el punt que amb nou anys el cansava fer un kilòmetre. El seu esgotament físic era tan gran que no tenia esma de fer els deures, i als set ja començaren aquells mals de cap horrorosos que es llençava a terra tot prement el front. Com que, als vuit anys no feia els deures, em van aconsellar un programa per ensenyar-li responsabilitats, aquest el vam repetir dos anys mes el seu pare i jo amb psicòlegs per explicar-li que els deures eren la seva responsabilitat. Cada mal de cap jo el portava al metge, cada vòmit provenia segur d’un virus em deien, mentrestant el nen no creixia estava atrapat en un moment del temps i hi vaig tornar a anar :-el meu fill no creix- i em responien tu també ets petiteta ja ho farà...- i no ho feia. Finalment amb una radiografia del canell descobreixen que els seus óssos son de sis anys, i a ell se li exigia un rendiment d’onze, que són els que té.
Finalment la causa de totes les nostres infinites batalles era un tumor cerebral allotjat a la hipòfisi, per tant no tenia hormona de l’energia, res controlava la hormona pituïtària (la del pipi), el mal de cap no era cap excusa perquè el tumor creixia i li oprimia el nervi òptic, i vomitava no per cap bacteri sinó com a conseqüència del tumor. La sort és que ho hem trobat a temps, però el meu fill és un malalt que té PANHIPOPITUATIRISME.
El tumor havia de ser extirpat per la perillositat de deixar-lo cec, i així ho vam fer el passat 27 d’octubre. Érem a la sala d’espera de la UCI de Sant Joan de Déu: tres parelles, pares de nens i nenes que havien estat operats com el nostre del mateix. M es va posar a plorar tot mussitant:- a mi me decian que vomitava para llamar mi atención y yo lo castigaba, lo castigaba con ocho años mi pequeño.- aquí ja no vaig poder més, i li vaig dir:-tu confiaves en aquells que se suposa que saven, ningú podia imaginar-se això, però ara sé que els nens no sempre fan teatre, que no sempre volen la nostra atenció, que de vegades és el seu cos el que ens avisa,  si estem aquí és perquè mai vam abandonar perquè per més que et diguessin creiem en la seva paraula i amb la honestedat que els hem ensenyat.-
Ara no puc parar de pensar en que potser li hem donat tota la importància a la pedagogia i molt poca a la medicina, i la segona hauria de ser la primera després si no hi ha res pedagogia si cal. No hi ha nens mandrosos, ni depressius, ni immadurs, només hi ha nens i nenes amb problemes mèdics.
Amb aquest article no pretenc alarmar a ningú, si haguéssim unit els símptomes potser ho hagueren trobat abans, però no patiu si te un mal de cap, o vomita, o esta cansat perquè ala millor no hi té res a veure, el que ens passa a nosaltres no acostuma a passar a molta gent.


3 comentaris:

  1. Sort que ho vau trobar a temps, Sandra! El meu l'altre dia es va desmaiar a la banyera i a la tarda el vaig dur al metge. I s'ho van prendre molt seriosament. ens vanfer una sèrie de preguntes de tot, liv an mirar tot el què li podien mirar i fins li van fer un electrocardiograma, tot al CAP. Només era hipotensió, però ningú no em va fer passar amb raons. I em van dir que si es repetia hi tornés. Els nens cal escoltar-los, és molt fàcil fer-los preguntes per valorar. I fins quan de vegades diem que fan comèdia, solen tenir un motiu i els hauríem de prestar més atenció, que poca en tenen. No ho dic pas per tu. Una abraçada i ànims!

    ResponElimina
  2. Gràcies Isabel, ara toca assimilar canvis, i ell esta animat i es molt positiu i això et fa tenir forces.

    ResponElimina
  3. Malgrat tot el calvari m'alegro que hàgiu encetat el camí correcte. Hi ha professionals que es prenen la seca feina massa a la lleugera i es creuen que tenen una solució ràpida per a tot -normalment culpabilitzar els pares-, i tu, a més de tenir una criatura malalta, et sents culpable de tot allò que fa o li passa. Una abraçada ben forta, us en sortireu perquè sou gent valenta!

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?