dissabte, 22 d’agost de 2015

PERSONAL

M’estic llegint “una cambra pròpia” de Virginia Wolf, a l’inici, ella es fa una pregunta que m’entristeix no haver-me-la fet jo:-perquè les dones som tan pobres?- Després de ràpides divagacions, arriba a dos conclusions evidents: la primera és que encara que la seva mare i la seva àvia haguessin treballat fins a rebentar, el poder adquisitiu haguera passat a mans del seu pare, i la segona és que en aquest cas, ella no hauria existit mai, perquè el terme “conciliació familiar” ni es posava en pràctica i ni tan sols existia. Aquesta reflexió d’ella em porta a pensar que les dones encara som les més pobres, o si més no la immensa majoria. De fet si la teva parella mor, la pensió es reduirà a la meitat però mai les despeses. (Si que gasten els homes).

Però tot això em ve al cap per un fet que no te absolutament res a veure, fins ara m’esforço per educar a un noi que aparentment tot ho tindrà fàcil pel gènere, perquè ha nascut amb el gènere còmode i fàcil. Però estic en cinta d’una nena, l’Heura, i no paro de preguntar-me cóm ho faré ara, i si guanyaré jo, o la societat. Si podré transmetre-li tot el que sento i se com a dona, o si d’altra banda vencerà - ja em perdonareu- aquesta societat de merda. Amb el Marcel he aconseguit algunes coses, com per exemple que tingui clar que els homes i les dones som iguals en quant a drets, (malgrat els nostres siguin més vulnerats constantment, no és que siguem el sexe feble, és que som el sexe impotent) i que les respecti com a un igual, i es clar que encara tenim molt de camí a recórrer. Tant de bo per a ella, jo sigui capaç d’infringir la dignitat que em representa ser una clivella, sense que el llast dels ancestres suposi una càrrega insuportable. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?