HUNGRY EYES i EL COMPLIMENT D'UNA PROMESA

Avui és l’hora d’agrair als camins polsosos de la vida, poder al menys re- trobar-te amb  algú al camí, ni que sigui un instant, una salutació o un simple “com anem”, moment d’aplaudir el compliment d’una promesa íntima. Us preguntareu perquè poso aquest vídeo, però es que és talment el primer record que evoca la meva promesa. Al llarg de la vida aprens que aquesta pot canviar en un segon, que cal dir allò que sents si val la pena que sigui dit abans el temps o els senyors dels destins no facin de les seves. Tinc la immensa sort d’haver experimentat una pau blanca al alliberar-me de la paraula que invoca als sentiments i haver aconseguit expressar-los. Escric des de sempre perquè tenia por a expressar-los en veu alta, pànic a la decepció de la inutilitat que a vegades te aquesta. Vaig estar molts anys repetint aquella frase a totes hores al mirall, per la culpabilitat de no haver-la dita, un  t’estimo que m’acompanyava en alçar-me i al anar-me’n al llit que havia guardat tant dins meu. I ves per on, malgrat haver-me passat el tren de llarg, ens podem saludar en una parada.