divendres, 26 de juny de 2015

EL CORATGE DE LLUITAR CONTRA UN DOLOR ÍNTIM


L’altre dia parlava amb un gran amic per wattsap. Em preguntava que si em feia por el part, jo li deia que no, que al mon hi ha moltíssimes dones que donen a llum en llocs absolutament insalubres, llocs inhòspits, foscos, amb l’única companyia d’una dona experimentada i tovalloles plenes de sang, i que jo tinc una sort immensa, que aniré a un hospital amb uns metges que amb els pocs recursos dels que disposen m’ajudaran, que el meu fill serà rentadet amb aigua tèbia i canviat i que no li faltarà la llet. I em deia:- que valentes sou les dones-. Però avui penso que haig de rendir un tribut especial a les dones de les que no es parla, aquelles dones a les que la natura els hi ha negat el part d’un fill o filla. L’avortament natural que fa que la mare pateixi el seu dolor amb estricte silenci o només compartit amb la família. Aquelles dones sí que tenen coratge perquè afronten la vida amb un dolor tan terrible que de vegades no es supera mai. Avui vull escriure per a totes elles, vull que hi hagi un resultat a la xarxa que parli de la meva admiració per totes elles, una admiració profunda. Perquè davant d’una situació tan dura com la pèrdua d’un fill o filla desitjat surten de l’hospital i tornen cap a casa sense cap ajuda psicològica, soles amb el seu dolor.
Quan assistim a una desgràcia o catàstrofe de seguida apareix un grup de psicòlegs voluntaris disposats a fer acceptar millor la pèrdua dels éssers estimats, i elles no tenen a ningú que les faci acceptar un fet tan injust. Malgrat la pèrdua, el cos no s’atura, i han de conviure amb el procés de l’embaràs perquè no esta preparat per aquest imprevist i han de plorar la buidor mentre el cos torna a la normalitat. Elles sí son mares coratge.

Una bona amiga brasilera descendent de “espirites”, a brasil les espirites son dones mèdiums, m’explicava que per la seva família el mon dels esperits es preparava pel naixement com els mon dels vius, que les ànimes triaven les seves mares per les seves capacitats i que si finalment no naixien, esperaven una nova oportunitat, i que per tant tornarien a néixer més tard. Em va semblar encoratjador i que podem fer amb tant de dolor sinó es creure que de vegades els impossibles es fan possibles. 

4 comentaris:

  1. en molts sentits som mares coratge...i sì..nosaltres tenim sort...lluitèm per ajudar a les que no en tenen gents ni mica...et desitjo una hora ben curta...i el millor del mon.

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies Isabel!
    una abraçada immensa!

    ResponElimina
  3. Recordo l'Amanda. La recordaré sempre...

    ResponElimina
  4. Ei, enhorabona! No sabia la notícia...Petons!

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?