dissabte, 25 d’abril de 2015

UNA NIT COM AQUESTA DE FA DEU ANYS

Una nit com aquesta de fa deu anys, vaig anar a la benzinera  buscar garrafes d’aigua mineral. En arribar la Sònia em va dir:-Quan ve aquest Marcel? I jo li vaig dir, ara, després del CSI. Després  de sopar i de CSI, vaig anar al llit. Dues hores més tard, vaig anar al lavabo i vaig veure que entre les cames em sortia un rajolí de sang, i vaig somriure, perquè la meva mare m’havia dit que si em queia sang, no patís que a ella també li havia passat i en això les mares i les filles som semblants. Així que vaig despertar al Jordi, i li vaig dir;- és el moment- vam prendre tot el que teníem preparat i vam marxar a Sant Joan de Déu, quaranta cinc minuts en cotxe. Durant el trajecte el dolor era tan intens que no podia parar d’obrir i tancar la finestra automàtica del cotxe, i pujar i baixar la ràdio. Crec que ho vaig fer unes mil vegades. En arribar vam passar a una sala i allà vaig començar a insultar a la Victòria Beckam, perquè a ella li fan una cesària programada, i després l’operen per deixar-li el cos com una nina sense costelles i jo, no tindria aquesta sort. Després em van fer passar a la part de l’hospital de campanya, aquella part de cortines semi-transparents que separen els llits i des d’on sentia alguns crits dignes del passatge del terror. Vingué l’epidural i aquella tempesta d’onades de dolor es convertí en una platja calmada. Ell m’agafava la ma molt fort i plorava, mira que si us perdo als dos va dir, i jo li vaig dir però que dius! Si d’aquí en sortim tres noi!. Un cop dins em van col·locar en una tenda de campanya verda i aquella noia m’anestesiava pels catèters, i jo mirava al metge que m’operava atentament i atapeït amb mascareta i gorra, i sentia com brollava la sang calenta a cada incisió i jo deia,:-es normal que senti el tall? Va fer un fart de riure: -Sandra, que portes l’anestèsia d’un cavall!- després vaig sentir el plor rabiós d’un nen perdut a l’horitzó dels meus sentits i vaig dir:-aquell nen que plora és el meu fill? I em va dir el metge:-sí, un exagerao! Que no ha hecho ni fuerza y la que esta liando- a l’instant, me’l van portar net i xop i el van posar als meus braços, i jo vaig dir:-Marcel, fill , acabes d’arribar i ja l’estàs liant?, i el plor va callar a l’acte. Les infermeres van riure, i van dir és impressionant cóm coneix la veu de la seva mare. Una nit com aquesta de fa deu anys, va ser la nit més feliç de la meva vida.  No oblideu les mares. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?