dissabte, 4 d’abril de 2015

POBRESA AMATÒRIA

Posem per cas, que naufraguessis i que albiressis a tos els vaixells passar de llarg, tot i haver exhaurit l’última bengala. Això és aquesta societat infrahumana capaç d’aplegar signatures per a que no facin ningú fora de casa, encara sense esma de picar a la porta del costat per si l’anciana que viu sola no te força per trucar a urgències. No sóc millor persona, sóc talment com la resta, una d’ofuscada en sortir endavant sense massa interès pels que no mengen, pels que no senten. Hi ha una pobresa amatòria, una desgana diària per donar una deu mil·lèsima part d’amor del que som, i per tant hi ha el mateix per rebre-la. No crec en els proverbis de Bruce Lee que ens parlen de que.  la vida és un etern combat, en el que has d’atacar constantment, crec en una justícia que esta  per sobre de l’acadèmica, de la instaurada, de la comprada, una justícia pels fets, basada en les coses bones que com un efecte boomerang et tornen a la mínima sense esperar-la. He deixat de tendir escales de cordes al cel que es sustenten amb els núvols, d’aferrar-me a probes inaudites, o qui sap si me les inventat, hi he vist molins on realment hi havia mostres. He assolit una lucidesa clarivident que francament m’obre portes, algú va dir-me no fa tant, que no puc fugir del meu destí. El destí hi és però trien seguir-lo o no els homes, quan ho saben i es clar, quan detecten que allò que sentim és tant poderós que paga la pena viure-ho, sinó lluiten per això, ni era tant poderós, ni valia la pena. He somiat que la meva vida era un reality show, sempre des de la cara bona de la vida, i avui després d’aquestes reflexions per mi necessàries, per palesar els pensaments a la vora del riu diré:

Des de la cara fosca de la vida
l’intens udol de la imminent necessitat
la lenta agonia res no consensua.
El temps que hauria de duu una toga
és un poderós adinerat a qui no corre pressa
cap ajuda.
Només el volum màxim d’una música
per ocultar la freqüència del lament. 

2 comentaris:

  1. Benvolguda Sandra, des de la cara fosca de la vida es veuen moltes vegades les coses molt clares. I, tanmateix, un cop apagada la música estrident, ens queda la bellesa del pensament. Papallones en la fosca, a la recerca de la llum.

    ResponElimina
  2. Tens raó Eduard, (com sempre) això al marge dels sacrificis que comporta ha estat un mestratge de la vida. I tot i que no negaré que la vida podria ser-me una mica més amable, haig de reconèixer qjue sense aquesta cara fosca segurament seria molt més banal. Unes pupil.les buides que no saben reconèixer aquelles coses veritables que no es compren amb una visa.
    Moltíssimes gràcies. Abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?