MONTSERRAT ALOY (ALTRES AUTORS)

MONTSERRAT ALOY ROCA

(Tàrrega, 1967)

Llicenciada en filologia anglesa per la universitat de Lleida l’any 1990. Viu a L’Urgell, comarca on troba la matèria primera dels seus versos. Reconeix influències d’altres comarques, especialment, La Noguera, La Selva i la Conca del Barberà. Ha col·laborat en revistes i publicacions locals com “Culturàlia”,”Xercavins”,”Nova Tàrrega” i “ Transparències”. Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l’article d’opinió.





Arribo tard, estic segura que per la immensa majoria de lectors del papallones, l’autora que us presento no és en cap cas, nova, per mi si que ho ha estat conèixer-la físicament i passar una vetllada absolutament entranyable tot parlant de coincidències poètiques i blocaires. Però la fascinació m’arriba del seu llibre “GÀBIES DE VIDRE I `POLS”, on hom llegeix una poesia original i fluida, que surt a raig per l’ampit de la boca i del cor. Una poesia absolutament rica en matisos que esclaten des de la primera línia, com si la poeta hagués contingut dins d’ella tota la força de la paraula i l’extreu sense embuts per a confegir un mon íntim i obrir-lo literalment de dalt a baix al mon. Destriar els moments de la vida, d’una forma ardida i valenta i conjuminar el paratge amb la realitat es percep en cada poema, els viatges mentals que se’t emporten com una corrent i on has d’aferrar-te al real per copsar cada mot.
Felicitats, Montse, és brillant.

Calmosament calculo
Els anys del deute i la paciència:
Me’n falten quatre, en resto dos,
En sumo mig, calen 5 cèntims
Per augmentar el cabal i vèncer-lo.
A estones la consciència
M’agafa pel coll i em diu:
“Lluita, no defalleixis,
ennegreix amb xifres lluents tot allò
que ara desapareix per inconstant”.
I en veure el saldo amable de mi mateixa
engreixar-se fins al col·lapse i l’infart
penso que vivim pel damunt del que podem,
només ens salva la vorera, la fe i la paraula. 

Comentaris

  1. Em costa triar quin dels teus poemes és adequat per a ser portat a la llum. Com he viscut sense la teva poesia fins ara? Procuraré correspondre amb el mateix tacte.

    Gràcies. Aquest que has triat és molt dolorós, però és el que encapçala el llibre, i el que n'explica el títol.

    Una abraçada ben forta, nena...

    ResponElimina
  2. és el que m'ha captivat del poema, Montse, cóm defineixes el dolor d'una forma tan diàfana.
    Una altra abraçada inmensa, per tu! tic fent cosetes per recitar juntes...

    ResponElimina
  3. Per si us interessa, jo el vaig comentar aquí.

    ResponElimina
  4. No conec el llibre, conec la blocaire i la intel·ligència profunda del seu llenguatge.Un llenguatge, com dir-ho?, d'una densitat que supura emocions dintre d'una construcció brillant, com molt bé dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si m'escrius al correu t'envio el llibre. Em sap greu que encara no el coneguis...

      Abraçada forta, xiquet!

      Elimina
  5. Realment, és una injustícia que alguns i algunes que son a dalt de tot no dominin el llenguatge com ella, i siguin mediàticament més importants, en quant al llibre ha fet talment com les osttres, una perla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :-))

      Jo sóc filòloga anglesa d'estudis. Diuen que sóc filòloga catalana perquè escric (diuen que bé) en català. Dono classes a adults de 3 llengües i literatura en 2 idiomes. Escric perquè ho necessito. He estat gairebé 4 anys sense saber cap on anar degut a la discapacitat del meu fill petit. Potser ara se'm comença a conèixer. Però cal dir que Lleida (província) té més poetes morts coneguts dones i poetes homes vius que senyores que ara responen aquest comentari. I no canviarà d'aquí a demà, em temo...

      Elimina
  6. Molt bona la ressenya, només amb un gran domini de la llengua es pot jugar amb la llengua com ho fa la Cantireta, recreant i expressant els sentiments amb profunditat alhora que amb naturalitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars