diumenge, 22 de juny de 2014

pour le breton.




Pour le breton. 

Fa tres dies que no puc parar de pensar-lo, i necessito extreure'n un poema, perquè s'adiu al que treballo. Aquesta història ja la vaig escriure, però penso que per alguna raó o esta incomplerta o per algun motiu m'anuncien alguna cosa que encara no sé. 
Érem al supermercat de Bram d'Audé havíem anat a comprar menjar, per fer entrepans a la vora del canal. Un senyor francès m'explicava alguna cosa que devia ser divertida perquè em contagiava el seu riure però no l'entenia de res. Érem a la cua de la Caixa del supermercat. L'home que hi havia darrere meu també va riure, i a cau d'orella em va dir en francès el que jo vaig interpretar com: no l'has entés de res! vaig girar-me i vaig dir:-je suis catalan-, -enchanté, je suis Breton- va respondre, a la sortida va dir-me:- arrevoire catalàn- a la que jo vaig riure i vaig respondre:- arrevoire breton!-
D''ençà d'allò, que en quatre dies d'estada el vaig trobar a tot arreu. La primera vegada el meu fill i jo haviem llogat un viatget pel canal du midi amb una barca, en arribar al canvi de nivell, al punt just on la barca s'atura i s'omple la base d'aigua per esperar a que s'obri l'enclusa, vaig distreure'm admirant el paisatge i vaig sentir una veu que deia:-Bon jour catalan!- vaig alçar els ulls i vaig veure al bretó que sostenia la corda que mantenia estancada la barca i em somreia. Aleshores vaig veure que tenia els cabell tan llarg com els segles, i uns profunds ulls negres, una dentadura perfecta i blanca, vaig fixar-me en la roba neta però austera, i quan vam travessar l'enclusa va córrer la llera del canal mentre cridava i assenyalava una cabana:-catalán, voici ma maison!-.
La nit següent vaig sortir a escriure de nit, volia veure la Cité de nit des de la llunyania, i asseure'm al silenci a pensar. No hi havia ningú al carrer, de tant en tant passava algú amb presses, Però vaig advertir una presència darrere meu, no em va dir res, quan vaig percebre'n l'ombra sota el fanal però sabia que era el bretó, a unes deu passes, somrient. 
-Bon soir, breton!- Bon soir Catalan va respondre, i després va girar cua i no el vaig veure mai més. 
L'hotel era a Carcassone, la Cabana al pas de Castellnadaury i la trobada a Bram. 
No sé perquè el penso i tampoc si aconseguiré fer-li finalment un poema, potser ell era el guia per ensenyar-me a viure sense res 

1 comentari:

Vols deixar la teva empremta?