dilluns, 30 de setembre de 2013

UN AMOR DE POU



Recitava, però aquest cop els poemes es delien per fugir dels llavis, amb una frenesia que em feia fulla un dia ventós. Sense adonar-me vaig ser presa del moment:-és ara o mai- em repetia mentalment, i sentia dins del pou. El  pou que manté intacte el pòsit dels teus sediments en mi que anava emanant la llum, que tant m’he esforçat en tapar. A prenys de sorra per tal de cobrir el suplici . Dins el pou el trontoll del terratrèmol i tot el sol als ulls, i amb ulls tancats, vaig inventar-me poemes, afegir versos, i llençar cabassos d’amor en les paraules.
I després, després, molt després apareixes per l’esquerra i mai et veig venir i parlem del temps i jo volia preguntar –te que a quin pis anaves al mig d’una plaça, encara bevent-me les llàgrimes pels ulls i d’esquitllentes.

Però havia recitat, recordes, de fulla en un dia ventós i sentia els teus braços tot protegint-me de la gent, però si mai han estat en mi, ni m’has embolcallat com és que sentia dins meu una abraçada immensa i l’escalf de l’amor pur. Ha de ser aquest pou de dins ple de sediments de tu que exhala encara la seva presència a còpia de sospirs que alcen la sorra que el tapa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?