dimecres, 28 d’agost de 2013

RAMON BARTRINA IBAÑEZ

Ramón Bartrina Ibañez 
Ramon Bartrina Ibañez, Esplugues de Llobregat (1982)
Llicenciat en Ciències Ambientals. Viu a la ciutat de Girona des del 2002.

És membre del col·lectiu Teories de la Inspiració, amb el qual organitza el cicle artístic “Alvarinho Nits” i el festival de poesia “Jardins de la Poesia”. Amb el mateix col·lectiu ha creat els espectacles “De Tardors” i “Flors del Temps”.
És co-fundador i membre del grup de dansa i poesia “La Companyia” (http://cialacompanyia.wordpress.com/), amb el qual ha creat 2 espectacles: “Enebros y alienígenas” i “Ventanas”.
Membre del grup de poesia i performance Kerunta Poetry.
Ha publicat articles, relats i poemes en diverses revistes, revistes digitals i fanzines de la ciutat de Girona.
S'ha encarregat de la direcció artística de l'acte d'“Inhumació de soldats republicans a Olba” presidit per l'associació A.R.D.F.
Actualment imparteix tallers d'escriputra creativa, de poesia empàtica i rapsòdia, i s'encarrega de la direcció artística de les Nits ESLIM al teatre del CC Sant Narcís.


TASTET DE POEMES 

Momentos

Hubo un momento en mi vida
que el asfalto no tenía textura,
el cielo no absorbía color,
el alcohol no poseía graduación.

Hubo un momento en mi vida en que
tus ojos no emanaban intensidad,
tus besos no lamían sabor,
tu corazón no palpitaba.

Y me obligaron a ser poeta.


Té de eucaliptus

Un té de eucaliptus
evacuó el koala que
llevaba dentro.


Decadencia

Aún titila Venus
en un ocaso helénico,
y seguirá brillando
hasta la eternidad.

Lluvia anhídrica
que descuartiza
edificios de cemento
en una troposfera anaeróbica,

Olas de radioactividad
que se filtran en el suelo,
escupiendo cáncer
donde ya no hay vida.

Océanos de metal fundido
vomitan tsunamis
insaciables de muerte
en calas muertas.

…y Venus titila en el horizonte.

Reside un grito mayúsculo,
gutural, último;
transmutado a eco orbital
de la biota
que antes de perecer
pidió ayuda,
y no tuvo respuesta.

Entes que se desfragmentaron,
reventáronse los tejidos vivos,
orgánulos que se evaporaban,
virus que mutaban
a altas tasas regenerativas
para intentar vivir
en un caos molecular
-sin utopía-.

Todas las almas
fueron desgarradamente repudiadas
a otras galaxias,
lejos del espectro azul,
taladradas a un onirismo perpetuo.
Todas, excepto una;

…y Venus titila en el horizonte.


Todas, excepto una;
que camina por la Tierra
en busca de la poesía
que un día enterró.

…Y Venus llora en el horizonte…




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?