dimecres, 1 de maig de 2013

MATÈRIA DE SUPREME.


PER S.G.S. 




Haurà de passar algun temps, fins que la vida recuperi la tonalitat de sempre. Fins que les flors deixin de marcir-se en les meves mans, i a pleret retorni el rellotge a marcar les hores de sempre. Hi ha algú que em dona savis consells de franc, uns consells que d’ençà que ens vam conèixer m’han ajudat a retre homenatge a les petites coses, i a minimitzar les grans. Avui m’abelleix escriure “LE POEME SUPREME”  per la teva absència. El consell d’avui es que escrigui, diàfana i clara el procés de la tristesa i permeti brollar, val a dir, que no brollaré de nou algunes coses. La lliçó per mi, mestra, injustificada és aprendre del teu mestratge. L’ardida valentia amb la que encaraves la vida i el mon, i de la que aprenia a glopades, tragant-me les llàgrimes cada cop, per tu sóc més forta i més valenta, i per tu, agraeixo cada minut al teu costat. I malauradament he deixat de recordar algunes coses, que a hores d’ara em resulten absolutament banals. T’albiro llegint en un camp d’espígol. Ja ho saps -aquesta imaginació meva...-.
Ahir pensava que m’enviessis una postal, saps?, com quan anaves a Londres i jo esperava a Torrelles les teves línies. Em proposo fer-te eterna, tot  escrivint aquesta carta minúscula en comparació a tot el que et diria, a mode de divagacions instantànies, sense massa cavil·lacions .No calien, em sortia de natural la jo que sóc, i que pocs coneixen, l’esbojarrada riallera, que al teu costat creixia, i feies immensa.Sento que ha mort una Sandra amb tu. 
Sempre he pensat que el silenci també escriu històries, en la ment, secretes, que després seran. Però reprenent el sistema que em serveix  per intentar superar el moment. Et tinc present i penso que tu voldries que em refés, i que no ho llencés tot per la borda. I quan em ve una onada incontenible de plor, amb el rictus tort, em repeteixo a mi mateixa, que haig de continuar per a que, encara que no et vegi, continuïs orgullosa de mi, i això serà un repte, perquè m’emmirallava en tu. Jo tan poruga i tu tan valenta, fins i tot en els situacions més desastroses, (menors a l’estranger) sense saber ni on anar. El teu anglès fou la nostra branca per salvar-nos, recordes?. Aquella nit ens va sorprendre el sol, parlant amb les cames creuades al llit. No vam dormir!!!.
7 “t’estimus” seguits. 

2 comentaris:

  1. No cal que et digui res, oi, Sandra? És el teu cor qui parla, i cal escoltar-lo en silenci.
    Una abraçada molt gran, bonica!

    ResponElimina
  2. Ja m'has dit molt. Moltíssimes gràcies!
    una abraçada immensa.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?