divendres, 12 d’abril de 2013

L'ARPA ENMUDIDA





En la tempesta, una solitud persistent
I l’absència de l’arpa, que desesmada
Indicava el viarany a seguir.
Podries sentir als timpans
cada batec, i el tro
sacsejant-te d’imprevist
a cada passa infèrtil,
per un infructuós aixopluc.

Somiaves una cabana
una llar, amb estora de llana,
uns braços
on eixugar-se el regalim
de tota la pluja a la pell.

Ja fa temps
que van urbanitzar les cabanes. 

3 comentaris:

  1. Urbanitzades, però el so d'aquella arpa s'escola obstinat per les escletxes.

    ResponElimina
  2. Com la força de la música....com el so de les paraules, com la mar, com la terra i el vent...poesia pura....una meravella.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per aquests comentaris!, em fa il.lusió!.
    tinc una estranya sensació ara...

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?