INSOMNI

Quan arriba el negre que  tot ho entela,  se’m  rebel·len els impossibles. El silenci hauria de ser prou planyívol per permetre’m fruir, i en  canvi és el moment que més m’atia el blanc. Aquesta matèria d’impaciència que em relliga. He arribat al cim i he descobert una vasta planícia d’abandó i cendra. Aquí ni els corbs troben lluentor per a sadollar-ne la cobdícia. Inspirar i respirar denses columnes de fum tot elevant-se i mirar d’obrir finestres i mires per descobrir que t’han tapiat el celobert. Hauria de ser al punt àlgid del regne dels somnis, però de tan acostumada a l’esbufec que m’esfondra en un instant el castell de cartes, que miro al voltant i no sé on sóc. La meva manca d’orientació sempre em perd, i la meva intuïció mai es queda enrere. Quina sel.lecció de merda fa el cor, i quin abatiment. M’alçaré en rebel·lió, un cop més si cal, però sempre ho faig amb l’obligació d’impulsar als altres, no sé extreure força de mi.