dissabte, 16 de març de 2013

D'ÀNGELS VIUS






D’ANGELS VIUS

Asseguda al banc al davant de l’estació de tren, no `percebia la pluja fina. Avui era un dia d’aquells en els que deambulo absorta per la vida, i duc dos planetes per pupiles. Un dia esquizotímic dels que em fa una mandra terrible abandonar els meus pensaments. De sobte una veu m’ha fet parpellejar el punt fixa que observava, quan m’ha dit:-pero si te estàs mojando!-. –Sí- he respòs amb mig somriure cordial, semblava que volia encetar una conversa d’aquelles protocol·làries i avorrides. Mentre recordava un dia de pluja rabiosa. Jo tenia divuit anys, i feia enquestes al carrer, plovia, plovia a raig i l’aigüer m’amarà sencera en qüestió de segons. Assegut al banc al davant del Corte Inglés de Plaça Catalunya, hi havia un senyor japonés, de cabells nivis, i curtet, em mirava tota l’estona podia veure com em seguia amb les pupiles. Fins que es va alçar i sense ni fregar-me es col·locà al meu costat per protegir-me de la pluja, ni en castellà, ni en català, ni en anglès, aquell Home estava disposat a protegir-me el temps que calgués de la pluja. Foren tres hores, al acomiadar-se vaig fer una salutació unint les mans, i abaixant el cap, amb un tímid mig somriure, i ell també va somriure, i no se’m esborra del cap, aquella mirada noble, al fons dels ulls, com qui observa el pòsit d’un estany. Cada cop que plogui li agrairé -ni més ni menys- l’existència. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?