diumenge, 25 de novembre de 2012

SI LES ESTRELLES FOSSIN MEVES


--Si les estrelles fossin meves --diu la cançó, mentre a mi m’absorbeix un absentisme literari, una incapacitat de comunicar en aquest moment, mentre el pensament és ple de moments que als ulls de la resta son pures banalitats inconsistents. No faig res més que desitjar sense visualitzar quin és el destí d’aquest desig.
Aquests instants que m’omplen i em corprenen son tan absurds que no es mereixen cap preocupació, just ara, que en tinc tantes.
I em sento aterrida, absolutament insegura davant el paper en blanc, i davant de tot, i aquesta inseguretat es manifesta en el pitjor dels moments. Primer amb una tremolor inaudita i després en la fugida cap a tots els racons, i la incapacitat ni de mirar, a terra, com sempre com si hagués de trobar un gram d’or. I ja seria hora de fer un esforç suficientment important, almenys per no perdre les coses que m’importen.
Hauré de desfer-me d’una etapa de la vida, que m’obstruïa qualssevol avenç, i de començar a visualitzar quina és la direcció que em toca reprendre, i refer els mapes que sempre duc errats amb un pèssim sentit d’orientació.
I Hauré d’entendre d’una puta vegada que el joc és estratègia i per algunes persones VIDA!!!.

2 comentaris:

  1. Benvolguda Sandra, tots passem per aquests moments. El canvi es dificil, l'esforç una prova i el resultat imprevidible. Molta sort, dona, no pateixis!

    ResponElimina
  2. A voltes hi ha un cert vertigen davant el paper en blanc. Potser cal obrir els ulls, abocar i llançar-s'hi per escriure i caminar?

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?