UN SILENCI DE PEDRA

No sé a que ve que et demanin  la confiança si no la pots emprar.  Era contraproduent, tothom ho haguera sabut a la primera i jo com sempre de cap i de nou. Ja hauria d’estar avesada, totes les coses m’han passat mil cops, però aquesta hauria de ser la lliçó mestra. El cop de gràcia que acabés amb tot, i donar-me força. Serà el mateix encendre l’espelma dels ulls i deixar que vagi vessant fins a desfer-se del tot. I després silenci, glops de silencis intermitents i esvaniments, fugir eternament del ridícul. Tornaré a cloure’m al fosc, endins i m’asseuré a la gruta. Allà també atansa la llum per més feble que sembli. El silenci de pedra de Ion Cristofor traduït per mi mateixa.

Ja ho sé, no sóc traductora només em pren la literatura i la curiositat de saber que és incontenible. Per això gràcies a Déu, no se’m ha passat l’edat per tornar a confiar ja seria hora que hagués arribat el dia del judici final.