dijous, 18 d’octubre de 2012

LA DONA QUE PARLAVA AMB LES PAPALLONES



Aquella nit s’alçà per un impuls, s’acosta a la tauleta de nit i prengué un full en blanc. Li venien unes paraules a raig que era incapaç de contenir un instant més al cervell. Després, alliberada se’n anà a dormir fins que el despertador la desvetllà a les set del matí. Era un matí normal però tenia endintre el neguit del pressentiment.   El dia transcorregué amb  normalitat, arribà a la feina, obrí la persiana de la botiga, apagà l’alarma, i es dirigí a la caixa l’ompli de canvi que havia dut del banc i després reprengué les tasques endarrerides del dia anterior.
El carrer major es desvetllava mandrós i  un degoteig de gent es dirigia a la feina i a les compres de cada matí. No va ser fins a l’endemà que recordava el poema de les tres de la nit i que s’havia posat en un paper arrugat a la bossa que pensà en aquelles paraules. Les campanes de l’església començaren a tocar a morts, de sobte albirà pel petit aparador dues conegudes vestides de negre, ella i la seva companya sortiren a la porta i no va caldre res més, se li negaren els ulls .Les quatre s’observaren en silenci. –Se’n ha anat abans d’ahir a la matinada-. Ella corregué a tancar-se dins el magatzem i tregui el poema de la bossa, després anar a la papereria margenat a cercar un pergamí i amb un regle per fer la cal·ligrafia recta va escriure cada vers. La recordà, recorda cada minut i conversa, el moment en el que  als emprovadors li havia demanat ajuda per dissimular la cicatriu del pit, un pit havia estat amputat i s'omplia els sostenidors amb mitjons de llana, recordà com no podia mirar-la i se senti immensament  covard, per no pensar que aquella cicatriu era una guerra per salvar la vida. Després vingueren les seves filles a portar el recordatori, un paragraf era el poema de les tres de la nit. I d’ençà que cada cop que la pensava li apareixien papallones blanques al camí, no importava l’estació de l’any , a cada pensament apareixien papallones blanques. Van aparèixer a l’accident de cotxe gairebé mortal, al seu casament, i en un clar de bosc on s’asseia a plorar.
Que demà m’acompanyin en la lectura les papallones i que res no s’oblidi per a que  cada dia més dones vencin el càncer de pit.  

3 comentaris:

  1. El vídeo i el post fan joc per la preciositat i la delicadesa...
    I aquest últim, trist, molt trist, però jo m'afegeixo al teu desig, perquè moltes dones puguin seguir parlant amb les papallones...Que la vida, malgrat tot, és un goig!
    Petons.

    ResponElimina
  2. Un text ple de força. Parlar amb les papallones ,alçar el vol, per a que la vida no sigui un petit gest efímer.

    ResponElimina
  3. Moltíssimes gràcies als dos, he estat dues setmanes sense PC, i no us he pogut respondre abans.
    una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?