LA DONA QUE PARLAVA AMB LES PAPALLONES

Aquella nit s’alçà per un impuls, s’acosta a la tauleta de nit i prengué un full en blanc. Li venien unes paraules a raig que era incapaç de contenir un instant més al cervell. Després, alliberada se’n anà a dormir fins que el despertador la desvetllà a les set del matí. Era un matí normal però tenia endintre el neguit del pressentiment.   El dia transcorregué amb  normalitat, arribà a la feina, obrí la persiana de la botiga, apagà l’alarma, i es dirigí a la caixa l’ompli de canvi que havia dut del banc i després reprengué les tasques endarrerides del dia anterior.

El carrer major es desvetllava mandrós i  un degoteig de gent es dirigia a la feina i a les compres de cada matí. No va ser fins a l’endemà que recordava el poema de les tres de la nit i que s’havia posat en un paper arrugat a la bossa que pensà en aquelles paraules. Les campanes de l’església començaren a tocar a morts, de sobte albirà pel petit aparador dues conegudes vestides de negre, ella i la seva companya sortiren a la porta i no va caldre res més, se li negaren els ulls .Les quatre s’observaren en silenci. –Se’n ha anat abans d’ahir a la matinada-. Ella corregué a tancar-se dins el magatzem i tregui el poema de la bossa, després anar a la papereria margenat a cercar un pergamí i amb un regle per fer la cal·ligrafia recta va escriure cada vers. La recordà, recorda cada minut i conversa, el moment en el que  als emprovadors li havia demanat ajuda per dissimular la cicatriu del pit, un pit havia estat amputat i s'omplia els sostenidors amb mitjons de llana, recordà com no podia mirar-la i se senti immensament  covard, per no pensar que aquella cicatriu era una guerra per salvar la vida. Després vingueren les seves filles a portar el recordatori, un paragraf era el poema de les tres de la nit. I d’ençà que cada cop que la pensava li apareixien papallones blanques al camí, no importava l’estació de l’any , a cada pensament apareixien papallones blanques. Van aparèixer a l’accident de cotxe gairebé mortal, al seu casament, i en un clar de bosc on s’asseia a plorar.

Que demà m’acompanyin en la lectura les papallones i que res no s’oblidi per a que  cada dia més dones vencin el càncer de pit.