divendres, 22 de juny de 2012

DESCOORDINACIÓ


Quan finalment respiro, l’imprevist em talla l’aire. I aleshores acabo maleint la imaginació que em sustenta. I m’amagaria en la boca del túnel per fondre’m en la foscor absoluta i que no es distingís ni el blanc de la retina. Se’m farà l’estiu etern, a l’espera de l’ ànsia  d’un setembre ple de llum. M’estic ben quieta, a aquestes hores com is qualsevol moviment alterés la nit que s’estén com un cobrellit immens on t’arreceres per la vulnerabilitat, per protegir-te mentre t’adormen les constants vitals i rememores petits moments que tems que si s’esvaeixen et buidaràs per complet. Vaig a dormir-me i a passar les pàgines del dia., esborrar algun nom amb paper-mate, i a creuar els dits per enèsima vegada. –Sempre fas igual-deia-passa’t un temps te’n desfàs de la gent-. Això no es veritat!, si,  no te’n adones i t’allunyes, t’esmunys fins que desapareixes i és aquesta maleïda por a tot que t’impulsa a fer-ho. –Es que-necessito fugir- Tot m’avorreix profundament, arriba un moment que és previsible i bàsic i jo només vull recordar l’emoció. Però sóc conscient que sóc una insatisfeta crònica, hauré de resoldre-ho d’una forma o una altra. –Si-. Tu també marxaràs, vaig dir-li, sempre marxen, les persones complim determinades funcions en la resta i ja ho saps no en sé de tancar portes, m’estimo més obrir-les per marxar. I ja has marxat, deus ser feliç suposo i me’n alegro per tu. No t’enyoro, perquè escric el que et diria, i com eres un ens invisible em fas la mateixa funció. Veus? ja ni sents la crida del meu cervell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?