NO OBLIDEU AQUELLS QUE TREBALLEN AMB LA NOBLESA DEL COR

Vinc de la setmana medieval de Montblanc, d’endinsar-me en un altre temps en travessar l’arc d’un recinte emmurallat. Ja en altres ocasions he visitat La Cité de Carcassone, per tant, no se’m fa estrany veure gent vestida de segle XII, vagarejant pels carrers, ni cavallers, ni donzelles m’admiren més enllà del mèrit extraordinari que te mantenir les tradicions que parlen vivament de nosaltres. Però just a la Plaça dels oficis, m’ha aturat la melangia del temps antic, que no és res més que l’enyor d’un temps on la gent començava un ofici que practicava la resta de la vida i els feia Mestres, i els permetia viure de la saviesa adquirida, malgrat una vida duríssima de misèria i fam. Observava aquell escrivent tot vestit de l’època que escrivia uns versos cal·ligràfics en paper de pergamí, on a dalt hi resava “al meu amat”, i aquells llibrets cosits amb una insígnia, i em preguntava   en quin moment vam deixar de ser constants, en quin moment vàrem oblidar el valor de l’experiència i vam començar a faltar el respecte a aquells que han treballat amb la noblesa del cor.