DESFOGAMENT

Bona nit Home horitzó,

He perdut el costum d’escriure’t,  tan instaurat en mi : aquells  somnis en paper,  de vegades sento com se’m fonen les paraules a les mans i després ja no en sóc capaç d’escriure’t ni una ratlla. No sóc la mateixa persona, i es clar que el temps  i la vida s’enduu un bocí de nosaltres a cada onada embravida, i no podem retenir ni un gra de sorra del que sostenim. Fa temps que no sé de tu i aquesta és una notícia excel·lent, perquè això vol dir que has trobat un tresor, i sé que pensaves que tu i jo sempre hem portat mapes errats. Jo, ja ho saps, vaig deixar la cerca fa molt temps, aquesta Sandra ha perdut la fe en algunes coses, però no em sento malament.

En Pau amb mi mateixa, i una mica més concentrada en la realitat que amb el somni.

Al final la meva primera obra duu una frase nostra que no desvetllaré, ja ho llegiràs i aleshores acabaràs preguntant-me que aquella frase de què et sona, i riure.-- Me la vas dir tu!---.

Una llàstima, que fores un home horitzó. Solia pensar que no necessitàvem ordinadors, ni fibres òptiques. Només tancava els ulls i em venies a la ment, i donaves senyals de vida.

Altres et pensava i rebia un sms amb la resposta i reia a cor que vols caminant sola pels carrers. Saps que? que no vull fer l’amor amb tu, que no vull tenir-te al costat més que un instant per somiar un mil·lenni més. De vegades penso que se’m gastaria aquesta sensació planyívola de saber-te i prou, i les rialles. Tampoc no suporto certes actituds, sóc una egocèntrica potser, però és que això d’internet crea harems virtuals on no m’hi sento bé.

M’estimo més parlar amb algú a qui miraria als ulls, i em sentiria còmoda.

No trobaré mai una connexió tan genuïna com la nostra, o com la meva.

La teva, la demostres compartint el mateix amb tot un harem-.

Recorda bé això home horitzó, un dia et vindrà al cap el meu nom, però ja hauré assumit que no tinc ganes d’esteles d’argent imaginàries. Fins llavors, que et vagi bé amb tots els tresors.