divendres, 6 d’abril de 2012

COMFESSIONS


Em faig minúscula, com si tota jo pogués cabre en un palmell de la mà. Em sento un preny de terra granulada que podría esdevenir fàcilment  runa, o polsim d'arena i escolar-se entre els dits i perdre's. 
Percebo que no dono absoltuament res que no doni la resta, i aleshores resulta que el que ofreno no és gens original, i em venen les ganes irrefrenables de prendre la porta i fugir per sempre. 
No pas per tothom, però si de desaparèixer. Suposo que és una espècie de caprici que s'exalta pels complexes. Suposo que en el fons, em malfio constantment de les intencions, per més pures perquè he passat tants cops pels mateixos viaranys que em conec el punt exacte on esta situat el fossat on constantment caic. No esperar-ne res seria una bona tàctica, sinó fora perquè la resta sempre espera de tu. Anem creant relacions cegues, i unidireccionals basades en fal.làcies i algunes tan efímeres que més m'estimaria ni començarles, o potser sóc jo, que les relacions internaùtiques salvant alguns casos mínims i dels que estic profundament orgullosa, m'han relegat constantment a la invisibilitat, com les ànimes vagaregen per un món inert i sense veure la llum d'uns ulls reals.
Suposo que la intuïció em repeteix constantment que torna a ser un horitzó al que no arribaré mai. 
I ja n'hi ha prou amb una fita, -la literària- la resta de fites em provoquen cansament, en quant a relacions personals. 
 Avui preciso avocar una sensació que ja fa temps que arrosego, a mode de desfogament. Potser és per això que desaparerixo dels llocs pràcticament abans de presentar-me, però ja fa temps que vaig decidir que no vull relacions d'amistat amb gent " holograma" que mai dels mais et somriurà fisicament. 
No he estat mai una nena de jocs, sempre he vist la història des de la finestra.

3 comentaris:

  1. També es pot somriure per Internet i sense foto: paraules acariciants, tendres, acollidores.
    Una pantalla suau, els llibres i unes mans de tant en tant: el món t'ho ofereix i així també et somriu.
    Aquesta fotografia d'entrada que poses resulta interessant, ¿d'on és?

    ResponElimina
  2. Sandra , avui et trobo especialment pessimista, potser perquè aquesta és una setmana de recolliment que es presta a fer confessions...
    La millor medicina per no decebre's, és no esperar massa dels altres, però si un dóna, sembla que també té dret a esperar...Bé, jo com a mínim un dia, t'he somrigut físicament, però té raó l'Olga, d'internet també en pots treure coses positives...

    ResponElimina
  3. Si, M.Roser, ets de les coses preuades d'internet, I si Olga, també hi ha somriures d'interent i paraules acollidores, no oblidem que en el mon de l'anonimat n'hi ha que traeix amb més facilitat.
    Eren les percepcions d'una nit, una mica moixa.
    Olga cerco d'on he tret la fotografia, crec que d'Imatges de Google, però verificaré d'on.
    Una abraçada a les dues i gràcies per aquesta empremta.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?