UN REMOR DE CABIL.LIA

L'Aura sempre es llevava amb temps, necessitava assimilar el dia que l'esperava. Cada dia anava a la mateixa cafeteria a prendre el cafè amb llet mentre fullejava el diari, passava de llarg les esqueles-aquestes la feien plorar- i s'entretenia llegint l'horòscop: el seu i el dels amics que en sabia la naixença.

Era dilluns, un dilluns de primavera on la calidesa del sol començava a cobrir de groc els camps.S'havia assegut al lloc de sempre quan va veure que entrava un vell conegut desconegut que li va somriure.

Ja feia temps que es miraven, de vegades ell somreia i ella corresponia complaent, d'altres la ignorava i ella corresponia talment com ell.

Era àrab, o almenys ella sempre ho sospità.Tenia els cabells blancs però unes celles frondoses i negres, els llavis carnosos i vestia molt elegant, o almenys era el que pensava l'Aura.Que per alguna estranya raó el va conèixer ataviat amb fils d'or. 

Aquell dilluns tocava somriure, ella després del gest continuà, i li vingué al cap la mateixa estranya sensació de que aquell home l'havia salvat d'un terror que era incapaç de recordar. Aquelles mirades fugaces li semblaven còmplices, fins al punt que quan anava acompanyada si el seu company li preguntava;-de què el coneixes?- ella sempre responia:-de res i de tot-.