diumenge, 25 de març de 2012

EL QUE DÓNA DE SI EL MAR....





Comprovar que el meu racó d'inspiració continua intacte talment com el vaig trobar per primer cop, i decidir que a partir d'aquest moment ningú el profanarà instaurant-se en el meu record, simplement perquè no va saber estar a l'alçada d¡'aquesta confessió i de moltes i aprendre a preservar una part de mi com una reserva natural ha estat la decisió més important del dia d'avui. 
L'estació de tren on acostumo agafar-lo sovint deserta, tan sols s'hi apleguen unes poques persones al voltant del pas del tren.Havent arribat m'ha captat l'atenció un home gran de cabells llargs i blancs que era per a la meva hipermetrop visió massa aprop de la via, la mirava absent i absort. He pensat que la imaginació me la tornaria a fer, per unhs instants li he vist la solitud tan quallada que no permet interacció amb l'entorn, i m'he prohibit mentalment imaginar una premonició catastròfica pel pànic a que es produís. Aleshores he pensat l'important que seria saber exactament el temps en el que una seqüència de fets aparentment a l'atzar provoquen un destí fatal a les persones. 
La platja era plena d'estels volant com el vol del Xoriguer i els nens jugaven alguns amb la sorra, d'altres amb la pilota. 
He mirat el meu racó i he pensat que mentre no em surt el sis al dau de la vida, de tant en tant va bé tenir les constants vitals estables. He celebrat íntimament  la mirada de reüll del senyor de cabells blancs quan ha pujat al tren, he fermat les parpelles com si l'aire m'hagués d'impulsar ben amunt, més enllà del moment. He jugat a fer onades amb el meu fill 
He escrit aquestes quatre ratlles i algunes preservades en reserva natural, de mans i carícies, de somnis furtius i els avortats. 
Per acabar adonant-me que ben a tocar, just a un pam de sorra mentre observava les ones i sentia al meu fill riure als balancis, el senyor del costat era el primer llibreter a qui -als divuit anys meus-vaig convèncer de la importància de la poesia per tal que patrocines el primer certamen infantil que vam fer, no ens hem dit res, però ens hem conegut al cap de tant de temps. 
He pensat, quina sort no saber exactament quan l'atzar coordina una serie de fets seqüencials per tal que ens sorprenguin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?