divendres, 20 de gener de 2012

DIVERSOS

Deu ser que he entrat directament en aquesta escala de grisos que és la maduresa, i del que n’havia sentit el preludi en la veu d’Antoni Casals,  en un dels poemes que li he llegit que son uns quants, i dels quals ara no sabria dir exactament quin és.  Perquè tot d’un plegat les cabòries se’m fan esclaridores, i aquelles coses que veia clares de sobte s’enterboleixen, com si el mon s’hagués invertit. M’agrada la música clàssica quan mai no hi havia parat esment., el jazz, el soul, i altres coses que suposo que vas valorant com el bon vi en la mesura que et fas gran, o més gran si cap. I em sobrevenen pensaments que no sé si es poden publicar. Però necessito desfogar-me avui. Observava el cel com una geniva encesa com si s’emportés d’una mossada les acaballes d’un dia de nervis, però en el que he contemplat tots els meus companys, el cel es reflecteix en aquesta nau i pinta uns núvols infantils en els enormes finestrals, el nostre petit sol de Haykú s’esvaeix en la fina línia que talla la terra del cel. i s’esmuny vermell entre les pupil•les.
Pensava en cóm enyoraré la vida dels telèfons, i els tons d’espera de capseta de música que em fan girar sobre la cadira amb rodes de la meva taula.
I m’he encès d’ira quan he pensat cóm  serà la meva vida quan no senti algunes veus a les que m’he acostumat a sentir de tant en tant i em fan els dies més planyents i divertits.
Tot això recordant un poema que us penjaré en breu, de sang presa de la Vinyet Panyella, quan tingui treballat el que vull dir amb la meva identitat. Mentrestant em cobreixo el cap pensant el que ens espera. L’Empresa del meu home ha tancat i a la meva no li queda molt, somric encara plorosa, perquè hem estat capaços de brindar amb l’última ampolla de cava del Nadal mentre brindem tot dient, que sortirem endavant com ho hem fet sempre.
No, nosaltres no en tenim la culpa. Hem treballat molt, i encara ho fem com el primer dia, i no és just hem lluitat amb totes les forces sacrificant el temps preciós de veure créixer el nostre fill. I no no ens ho mereixem això, els que s’ho mereixen no ho escriuran mai.
Penso en publicar la meva primera obra, però d’altrabanda ha se ser d’una qualitat innegable, i encara no ho és.
No publicaré per publicar, ha de ser extraordinària i haig d’estar preparada per assumir el que representa amb tota la responsabilitat, i ara no ho estic.
Només tinc al cap les dones.
Us abraço.



2 comentaris:

  1. La vida no és sempre flors i violes i de vegades ens toca viure moments amargs...i normalment no en tenim pas la culpa, però, malgrat tot, ens toca enfrontar-nos a les conseqüències. Entenc que no estàs passant per un bon moment i em sap greu...però com que ets una persona positiva, segur que lluitaràs i en sortiràs victoriosa. No oblidem el raconet de l'esperança.
    Penso que a la maduresa no només hi ha grisos, crec que pot haver-hi una bona gamma de colors...
    Bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. Tinc una companyia aqui, que val més que el que escric.
    Una abraçada, i sí sortirem endavant!
    gràcies bonica.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?