dimarts, 8 de novembre de 2011

HOMENATGE BLOGGAIRE A MONTSERRAT ROIG: "TOT ESPERANT QUE LA ROJOR NO DESAPAREGUI AMB ELS ANYS"



HOMENATGE BLOGGAIRE A MONTSERRAT ROIG.

“Encara en els nostres temps, la paraula feminista fa esfereir. Encara ser “feminista” significa per a algunes dones distanciar-se dels homes, ser una dona diferent, agressiva, amenaçadora de la pau i de la convivència. (...).
Les crítiques sobre el feminisme i les feministes son encara més subtils i més subterrànies que en el temps del sufragisme. Els atacs condicionen la vida personal de les dones  i el desenvolupament de les seves vides quotidianes, potser perquè no s’entén el que significa ser feminista, potser perquè de vegades només s’analitzen els aspectes més externs de la lluita, sense intentar aprofundir en les causes que les motiven.
Per a alguns, les feministes, son dones frustrades, sexual i afectivament, que culminen   el seu fracàs personal en un enfrontament abusiu envers als homes, per a altres son dones que volen imitar al “mascle” i que renuncien a les seves condicions naturals femenines. N’hi ha qui pensa que el feminisme és una venjança irracional contra la supremacia masculina, una espècie de masclisme al inrevés, per als que creuen això últim, les feministes son les “amazones” d’un matriarcat futur que pretén convertir als homes en servents de les seves ambicions i propòsits. Al llarg de la història de la humanitat hi han hagut pocs moviments tan anatomitzats, ridiculitzats e inclús ignorats com el feminista.
Potser perquè el feminisme qüestiona les arrels més profundes de les relacions entre homes i dones i s’apunta a una nova manera d’entendre el mon. “
Montserrat Roig.
Ed. Salvat. (Aula abierta, Madrid, pàgina 4).
Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Àlex Martínez Roig

Montserrat Roig la veu que perviu: Bailèn 41

Vaig aparèixer per Bailèn 41, amb 18 anys. Em volia independitzar (aleshores, a finals dels 70, aquestes coses es feien aviat) i ma tieta Montserrat em va avisar que un pis just a damunt del seu havia quedat lliure. Era un quart sense ascensor (i amb principal). Era enorme, barat i buit. Les meves úniques possessions eren un llit i un equip de música. No vaig trepitjar mai la cuina durant molts d’anys. Però en aquell pis ho vaig descobrir tot: l’amistat, el sexe, l’amistat, la passió, la política, la cultura. La vida.
Els matins treballava a Ràdio Barcelona i les tardes a “El Periódico”. Sovint anava a dinar a ca la Montserrat. Sempre l’avisava a última hora. Cap pega. Per mi era la transició tranquil·la, entre el refugi de la família i el temor al vol en solitari. Jo menjava, escoltava i quan algú se m’adreçava em posava vermell. Com un pigot. Allà vaig aprendre que les persones importants són tan fràgils com tots nosaltres. Es discutia amb passió sobre qualsevol tema. Des d’un racó (sempre buscava un racó) d’aquella taula instal·lada a la cuina vaig escoltar gairebé en silenci Terenci moix, la Rosa Maria Sardà, en Benet i Jornet, la Maruja Torres, la Rosa Montero, en Paco Frutos, la Pilar Aymerich, en Víctor Mora, l’Ovidi Montllor i molts més. La Montserrat xalava, discutia, reia, s’indignava, renyava els visitants o explicava una història arreplegada a l’últim passeig. Quan marxava sabia que em perdria el més interessant: la cerimònia del cafè. Era aleshores que les converses entre la Montserrat i els seus amics baixaven de to i entraven en l’apassionant territori de la intimitat.
A Bailèn les sorpreses arribaven de nit. Quan ja m’havia acotxat, de sobte sentia una veu llunyana qua anava creixent d’intensitat. Era la Montserrat, que tornava d’una vetllada a l’òpera en plena eufòria verdiana. No hi havia ascensor, i el fatigós trajecte a peu es convertia en un petit recital, esquitxat de les rialles dels seus amics, per a tot el veïnat de l’escala. Altres vegades, de matinada, la veu sonava des del carrer. Era ma mare, la Glòria, recitant a crits “La vaca cega”. I la Montserrat treia el cap pel balcó per prendre el elleu, declamant la poesia de Maragall en un duet demencial i gamberro. Els matins i les tardes a Bailèn eren molt tranquls. La Montserrat tenia un despatx enorme i treballava moltes hores. Una altra cosa que vaig aprendre aviat: el talent no serveix per a res si a darrera no hi ha una feina. Llegia, escrivia, prenia notes. “Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui”, li va dir el diector de “La Publicitat” a Mercè Rodoreda. Ho explica amb bon humor Montserrat a “Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida”. La Montserrat escrivia per viure i vivia per escriure. I en la seva escriptura hi ha la seva vida. De vegades teballava en silenci. Altres, escoltant música clàssica. Poca gent podia accedir en aquell territori: l’àvia Albina, la seva còmplice, i els seus fills. Si jo m’hi deixava caure aprofitava per “aprendre” a llegir. Sempre sortia amb un llibre recomanat. Es concentrava tant en la feina que un dia va entrar un lladre a la casa i no se’n va ni adonar. Va continuar escrivint. El seu fill Roger (que sí l’havia vist) la va haver d’avisar dues vegades perquè ella aixequés la vista de la màquina d’escriure. Quan li preguntaves pel projecte que tenia entre mans la Montserrat et mirava de fit a fit i començava a parlar en veu baixa “in crescendo” a mesura que es delatava la seva passió i el seu enrojolament. Però no la vaig veure mai tan apassionada com amb llibres periodístics: Rafael Vidiella, els resistents de Leningrad o els catalans a Mathausen. La memòria, l’obsessió que tenia per recuperar de l’oblit les històries de persones anònimes, despertaven el millor que tenia. Un dia va aparèixer per casa seva en Joan Pagès, un dels supervivents de Mathausen. Parlava molt fluixet, com si no volgués molestar. No semblava donar-li cap mena d’importància a allò que estava explicant. La Montserrat se’l mirava amb un enorme respecte. Allà vaig aprendre com és d’important saber escoltar. D’allà treia la seva força.
Era a Roma, informant del Mundial de futbol de 1990, quan ma mare em va dir que a la Montserrat li havien diagnosticat un càncer de pit molt agressiu. Vaig penjar l’aparell i em vaig trobar de nassos amb la Maruja Torres. La vaig posar al corrent amb veu espantada. Els últims temps van ser difícils, molt difícils. Jo ja vivia a Madrid i a cada viatge veia com s’accelerava el deteriorament físic. Crec que la Montserrat estava convençuda que el càncer no se’n sortiria, amb ella. Vivia cada dia amb una intensitat tremenda. Aquell estiu de 1991, a Fornells (Menorca), seguia cada dia els esdeveniments del cop d’estat de l’URSS amb tanta passió com si fos russa. Era una màquina de viure que s’esllanguia a poc a poc. El senyal va arribar quan va dir que no es veia amb cor de fer el seu article diari a l’”Avui”. Amb prou feines va durar vint-i-quatre hores. Se’n va anar quan ja no va poder escriure.
La seva foto m’acompanya a la taula del despatx, al costat de la meva família. Com la dedicatòria que em va escriure en un dels seus llibres. “Tot esperant que la rojor no desaparegui amb els anys”. O com l’obertura del “Tanhauser”, que també vaig descobrir, a tot volum, a Bailèn. A la foto somriu i mira als ulls. Viva, ben viva. És una mirada directa i honesta. Com era ella. Una d’aquelles mirades tan escasses en aquests temps de “prime time”. La trobo molt a faltar. Com

6 comentaris:

  1. Bons articles, ben aclaridors.
    El que va escriure la Montserrat segueix vigent, per exemple quan avui dia es posa al mateix nivell masclisme i feminisme només pot haver ignorància o mala fe.
    La Montserrat va combinar molt bé raó i sentiment.

    ResponElimina
  2. Gràcies Rafel!, ara vaig al teu... a mi em van emocionar aquests articles ara que últimament... brolloa flor de pell.
    una abraçada.

    ResponElimina
  3. Finalment ha aparegut l'escrit Guadiana! :-)

    Es gira molta feina en aquest dijous llarg de novembre!

    ResponElimina
  4. jajajaja, ja m'explicaràs que és l'escrit guadiana! ah, el camuflat! jajaja
    fas tasca molt lloable!
    una abraçada.

    ResponElimina
  5. Moltes Gràcies, Sandra!

    M'ha agradat el teu homenatge, especial i diferent!

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?