divendres, 9 de setembre de 2011

EL TEMPS QUE DELIMITA UN POEMARI



Sí, ho confesso sóc capaç de plorar amb un poema, emmudir, tancar un llibre, exaltar-me i enaltir-me. Sóc gran i diminuta. Altres vegades puc caure abrupta dins, com qui es llença a un abisme o anar esllavissant-me aferrant-me amb  les urpes a la pedra. No sé perquè connecto així amb una història aliena i perquè me’n apodera àvida de cada paraula,  desconec completament aquesta mirada absent que em persegueix quan em sobrevé la compulsió de l’escriptura. Es l’arítmia puntual que la lletra em provoca. La mateixa que fa que sentim que aquella persona ho ha escrit per nosaltres, que ens ha desvetllat o allò que ens impulsa a creure tan balbament en la nostra natura que, som protagonistes d’un amor inexistent, la inductora d’una irracionalitat que no coneix el límit de la paraula. Després t’adones que un poemari només delimita un temps, una quota de somni que s'estableix entre l'autor i el miratge que escriu, després quan aquest miratge s'esvaneix i degota la màgia, ni d'ell o d'ella, ni de la font d'inspiració que va evocar el poema en queda res. Només fou un temps limitat i compassat a una arítmia  puntual.  S’acaba just en el moment en el que intentes atansar-lo en la mà. No passa res, res és etern i res perdura. Finita la història just en l’epíleg. Hauràs d’assumir que no ha estat ni un grapat de vers per ningú, i et queda el revers d’una història descolorida que s’ha anat diluint en el moment que decidires  que ets una persona de somni fràgil però d’ardida paraula que no tolera el desdeny cap a una interioritat, com a mínim digna de veure per internet.


2 comentaris:

  1. El temps, sense temps de vegades, ens pot delimitar si volem fer un cercle al nostre entorn per retenir-lo. No diguem temps, diguem-ne cel interior que desitgem retrobar dins nostre. O, potser, fora boira que ens embolcalla de paraules que acompanyen el misteri de caminar, entre mots perduts, en mig de tots nosaltres, atrapats en els nostres somnis desconeguts plens de faules.

    Una abraçada, Sandra, sense temps que delimiti la teva llum amb esvoletec d’ales de paraules.

    ResponElimina
  2. És normal que un poema o un escrit et provoqui totes aquestes sensacions, les paraules són màgia que afecten de ple a les persones sensibles...
    Petons màgics,
    M. Roser

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?