PLAYING WITH THE MOON

La lluna és el cúmul de somnis que ens esperen, aquelles fites que ens imposem perquè intuïm que serem més feliços. N’hi ha que carreguen la lluna sobre les espatlles i el pes els condemna a la solitud. D’altres, mesuren el pas del temps en la mesura que es va constituint una nova lluna. N’hi ha que prenen la mida del que la lluna els reportarà per tal de subsistir un temps més, en la matèria de plom que els conforma els dies, àvids per assolir la llum definitiva.

Hi ha cercadors i cercadores de llunes que l’emmarquen per observar el que han aconseguit, per emmirallar-se en la iridescència cobejosos de llum.  Els que passegen la lluna, com un infant un globus, amb el miracle de la ingravidesa lligat en un cordill.

N’hi ha que farien qualsevol cosa, per escalar fins a la lluna, perseguint-la, i caçant-la com qui caça una papallona malgrat morirà sense la pols de les ales. I sí, també pot haver-hi una lluna en un ventre de qui espera florir el miracle entre les cames, o pot haver caigut una lluna dins d’un vol si és un desig inconfessable.

N’hi ha que farien passar la lluna pel cèrcol del circ, o la pintarien de tenebra per fondre’s per sempre en l’obscur.

Els nens comparteixen les llunes, s’inunden de secrets i d’imaginacions futures que de grans els xoparan els ulls d’enyor.

N’hi ha que aprofiten la llum daurada per il·luminar-se en la immersió d’un mon que descobreixen,  d’altres escalen a collibè per tal d’arribar-hi i compartir-la, i N’hi han que  faran un castell humà per atansar la lluna, retallar-la i donar un boci a cada una.