diumenge, 18 de setembre de 2011

LES NOSTRES POETES DONA




«A les donzelles de l’any dos mil»
Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleïadís.
El retorn (1934) de Maria Antònia Salvà

Maria Antonia Salvà, imaginava la poesia de les dones de l’any dos mil d’aquesta manera, amb la il•lusió d’haver tancat una etapa de violència i de misèria i sense sospitar que s’albirava una guerra civil absolutament innominada  que ens deixaria la nafra oberta fins els dies d’avui. Ha passat gairebé un segle d’ençà que va escriure aquest poema, i del camí que va llaurar per les generacions futures  que havien de perllongar la poesia escrita per les dones,  i malgrat haver abastit alguns fronts importants penso  que hem rebut com a llegat la invisibilitat eterna de l ‘inici.
Potser d’entre totes les funcions que conté la poesia, la d’intentar aturar el temps, la de cauteritzar aquelles coses que ens sagnen  crec que s’està precisament obviant en la qüestió que m’ocupa, la més important: la capacitat d’establir una tradició, d’esdevenir camí per tal que les generacions futures no s’acabin ancorant en un temps exacte sense entendre la nostra contemporaneïtat.
Virginia Wolf ja apuntava en el seu assaig  Una cambra pròpia  l’any 1924, --absolutament visionària--- la necessitat de garantir la continuïtat de l’escriptura creada per les dones mitjançant l’existència d’orígens, figures literàries que ens servissin de precedents complint la funció de fonaments per una construcció, aquests pilars que ens han servit per sostenir-nos, per començar a confegir-nos com a poetes , per abastir noves fites, ja hi són, ja fa temps que tenen les empremtes d’or dins el nostre vers.
Ens hem bastit amb la poesia d’Anna Aguilar Amat, Cèlia Sánchez  Mústich, Vinyet Panyella, Olga Xirinachs, Nuria Esponellà, Rosa Font, Dolors Miquel, Nati Solé, Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, per esmentar-ne algunes.
Però la meva generació de poetes dona, filles de la transició vam  créixer amb la creença –potser balba-  que la formació acadèmica  donaria com a fruit un futur millor, adaptat a la necessitat cultural i a la nostra projecció al mon, i  un cop ha culminat aquesta  preparació acadèmica hem  topat amb el mur insalvable de la precarietat cultural. Entenent com a precarietat no pas la qualitat sinó la manca de recursos.
Per més mitjans que s’emprin per tal de donar relleu a l’obra que escrivim, una obra magna que no aconsegueix revelar-se del tot per l’angoixant mantell de prejudici que presideix tant els hàbits del lector, com  la percepció del mon literari que ens envolta, aquests son del tot inservibles si no son ben utilitzats. No és una manca d’oportunitats el crit  que aquest article pretén  reclamar, sinó que ho és la manca de la culminació de l’oportunitat en  sí.
Que la nostra història no atorga el mèrit que correspon a les poetes dona que van dedicar-hi la vida a la poesia, és una cosa que sabem del cert, en tenim  per desgràcia diferents exemples, de les que mai van rebre la compensació per haver-se dedicat a la literatura, tot i que en  alguns dels casos el fet de fer-ho fou motiu  suficient per a la persecució i l’exili. Però el fet que es recuperin les seves obres, malgrat ser d’una importància cabdal tampoc no em representa cap consol, si el seu esforç, patiment, si la seva lluita fou sotmesa i silenciada pels estatuts patriarcals de la literatura. Potser per a que les coneguin les generacions actuals i futures, sí, però  no pas com a satisfacció d’haver contribuït al que som
Alguna cosa s’hauria d’estar covant dins l’entramat literari perquè si no és així no faran cabal d’ una generació sencera de poetes dona que s’han obrat dins de cada singularitat per completar el nostre univers poètic,  pedra  a pedra, i prenent el relleu dels nostres orígens,  tal i com se’ns va profetitzar.  Arribats aquest punt, no puc deixar de sentir que ens dirigim en una barca rumb a l’oblit per més ardits que siguin els  intents.
No obstant aquest paisatge descoratjador, cal alabar  a “les nostres orígens” el fet que el meu fill sigui capaç d’esclatar en un riure absolutament incrèdul quan li explico que Victor Català era en realitat Caterina Albert i que hi va haver un temps en els que les dones no podien signar els seus treballs.

 Sandra Domínguez.




5 comentaris:

  1. ja anirem fent xarxa, això tot just comença!

    ResponElimina
  2. Cada vegada que llegeixo o sento el poema DIVISA de Maria Mercè Marçal, se'm posa la pell de gallina i penso que sort n'hi ha que sigueu, com diu ella: tres voltes rebels...

    ResponElimina
  3. Àlex és un honor el teu comentari, a mi també m'emociona M Mercè Marçal, moltissimes gràcies! i penya, tant de bo!

    ResponElimina
  4. La veritat és que amb el pas dels anys, les dones poetes seguiu sent una mica invisibles, tret d'unes quantes que tu anomenes. Potser darrerament les coses estan canviant, però massa a poc a poc...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  5. Conec la poesia de Maria Antònia Salvà, la d'ella com la de tantes altres un pou d'aigua fresca en el que anar algunes vegades a refrescar-se.
    Potser és una idea més per a sortir de la invisibilitat.
    Ser poeta, ser dona, ser blogaire... una nova divisa pel segle XXI que complementi la divisa de Maria Mercè Marçal.
    Una abraçada

    Rafel

    Una abraçada

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?