LA SON I VICTOR CATALÀ

M'estira fort del tirant de la camisola de dormir per a que no m'escapi quan caigui dins el mon del somni, ja fa temps que vaig explicar-li que la son és una dona preciosa que se'ns perd a dins per explicar-nos les històries més boniques e increïbles, i d'ençà que quan badalla diu:-ho veus mamà ja m'ha entrat la son per la boca!, i sap que vol dir que li espera tot un mon de records barrejats amb il·lusions que el cervell ens regala.

La nit que treballava un poema de William Blake, i el traduïa al català pel blog, a l'endemà va dir-me que li havia parlat el rei Artur i que sabia on estava Escalivur!, avui ha estat un dia divertit.

Hem anat a la platja i just quan passàvem per una drecera s'ha aturat el nom del carrer, i molt lentament ha llegit: CARRER DE VICTOR CATALÀ, i tot seguit pregunta:

-qui era Victor Català?-

-Era una escriptora, crec que es deia Caterina però ho hauria de revisar...

-Apa. mama! una escriptora que es deia Victor? això es mentida podrida!

-Es en serio! abans les dones no podien escriure, bé, si que podien però sabien que no les llegirien mai ningú, així es que ella va preferir posar-se nom d'home per tal que la llegisin.

- i els homes si escrivien?

-si fill, els homes sempre han fet de tot, i a les dones ens ha costat tot una mica més-

- I per culpa de qui això mama?

-Era culpa de moltes coses, de l'educació que tenien, de l'afany de poder, eren moltes coses.

-I si tothom sap que es deia Caterina, perquè no han posat carrer de caterina?

-pel mateix, imagines que un dia els teus fills passessin per un carrer que es digués carrer de Versusart?

-jajaja, mama o el carrer del papallones en la llum!

si! ostra quin carrer fill!