dissabte, 13 d’agost de 2011

DANIELLE JULIEN POESIA OCCITANA




Danielle Julien. ( 1950) Occitània. 

Danielle Julien participà l'any passat en el cicle "VEUS PARAL.LELES "  representant Occitània amb la companyia d'Aurelia Lassaque, Roland Pécout i varen compartir poesia amb els representants catalans Maite Brazales, Hector Moret, Josep Piera, i Xavi Gutierrez.
Haig de demanar disculpes a les companyes i companys traductors perquè la meva traducció al català no crec que sigui massa bona.
Li he demanat una breu mostra de la seva Poesia per al Papallones, i per si mai es presenta l'oportunitat poguéssiu tenir una noció.
En aquests dos poemes descobreixo com evoca un paratge natural i atorga en ell un tel de màgia.
Des d'aqui moltíisimes gràcies Danielle.



Esper de l’auba

Pètges negres deis ametliers 
 rusca estrifada, espetada,
asclas  fonsas per lo pòple pichòt.
La saba  pica e giscla en floquets blanquinèus,
L’abséncia d’abelhas dessenha un gorg de silenci

Sus l’argent matís deis olius,
L’auba menuda resquilha en floconada leugiera
Lo sòu es en espèra d’autreis aubas mai caudas
Timiditat de l’erba encara vinçuda per la tèrra negra,
Lei clarinas dei bedigas  rescaufan lo matin
dei parpèlas d’enfant.

Leis esqueletas blanquinèus deis Aupihas
 traucan leis forests mistolinas e tant de còps  cremadas,
renadivas pasmens.
Sabe que lo verd-boisset encara ponha la juscla
 Que lei perdigaus i còron e que la lebre ne’n giscla
per tornar s’amatar au pè dei pètges negres.

L’ESPERANÇA DE L’ALBADA



Negres troncs d’ametlla
explota l’escorça esquinçada
llàgrimes de la profunditat
Sap cops i esquitxades de brillants. florets.

L'absència de l'abella extreu un abisme de silenci.
Mastí de  les riques olives
l’Alba prima llisca en forma de flocs de llum
la terra roman a l'espera d'altres fulles més càlides
brota de nou amb timidesa l’herba derrotada per la terra negra.

Les campanes de les ovelles escalfen el matí

les parpelles dels nens.


Els esquelets blancs de les Alpilles

es fonen dins el temps prim entre  boscos i el cremat, tot
 sempre es repeteixen.

Sé que  el galzeran no gosarà encara escopir

què hi ha la perdiu i la llebre als molls
per retornar a l'habitatge als peus dels troncs de color negre.

 Danielle Julien Gener 2011

Nuech

Amossatz lei nivols, que tòrne la nuech a son mistèri,
que sei mochons graissós me  tapen leis aurelhas
per me copar dau monde ont lo vent brama tròp

Amossatz lei nivols, copatz lo camin de la lutz
Laissatz plorar lo chòt sus meis espatlas rotas.
Mei piadas son negadas per la suja pegosa
 que tomba deis estelas

Leis ensenhas an fugit, la luna se moris
 Lei grands pètges torçuts an begut lo non-ren
Per pietat per mon còr, per mon eime e meis uelhs
Amossatz  toei lei nivols que regòrgan de lutz



NIT

Al seu torn els núvols, el misteri de la  nit
el seu greix em son grumolls a les orelles
talla el meu món on el vent està udolant també.
Al seu torn als núvols, tallen el camí a la llum
Deixeu el crit del mussol  en les meves espatlles trencades
no s'ofega en el sutge enganxós
estels fugaços
Les constel·lacions han fugit i la lluna s'està morint
Grans troncs retorçats, eixuts.

Per pietat del meu cor, la meva ànima i els meus ulls
apagueu tots els núvols que estan plens de llum.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?