dissabte, 28 de maig de 2011

ELS CATALANS NO SOM ESPANYOLS

Fragment extret del llibre "Despullant Espanya"
Autor: Victor Alexandre.
Pàg 41-45. 

Els catalans no som espanyols
 

Els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans.
Sembla mentida que una cosa tan senzilla costi tant d’entendre. És molt cansat,
certament, haver de repetir sempre les mateixes veritats a algú que ni tan sols et mira
quan li parles, és molt decebedora aquesta actitud. Però no és pas fruit de la mala
educació sinó d’una estratègia bífida,perversament dissenyada, que té el seu origen en la
rentada de cervell a què hem estat sotmesos.
Alguns, la majoria, sense adonar-nos-en; d’altres, uns pocs, plenament conscients. Els
primers hi contribuïm cada cop que defugim les nostres responsabilitats, ja sigui en
l’àmbit de la identitat,de la llengua o dels drets que ens corresponen com a poble; els
segons ho fan escampant el seuautoodi. Per sort, aquests darrers, són fàcils de detectar.
Són aquells per als quals tot el que téalguna relació amb els Països Catalans els resulta
pobletà, carrincló, kumbaià. De fet, la mateixaidea de Països Catalans ja no la poden
suportar. I el mateix els passa amb les reivindicacions a favor de la llengua catalana.
Els hem de comprendre, ells no exerceixen de catalans sinó de ciutadans del món i, per
tant, estan per damunt de nosaltres. Des de la seva talaia, ens observen com si fóssim
enjogassats infants i ells fatigats tutors. Sobta, però, que tanta modernitat, tanta
universalitat, siguin tan submises amb l’ordre establert, tan devotes de les divinitats
del sistema, tan sospitosament defensores dels valors d’una monarquia espanyola
reinstaurada pel feixisme a les acaballes del segle XX. Sobta, francament, tant de fervor,
tanta genuflexió, tant d’èxtasi davant la benedicció monàrquica.
No, Catalunya no és Espanya. I si Catalunya no és Espanya, els catalans no som
espanyols. Els catalans, com el nom indica, som senzillament catalans. I si aquesta
obvietat ha de ser motiu de conflicte, doncs que ho sigui. Però el que no podem fer és
renunciar a allò que som per evitar el conflicte. El conflicte el generen aquells que volen
que deixem de ser qui som per convertir-nos en el que són ells, que renunciem a dir-nos
pel nostre nom i que fem servir el seu. Doncs no, gràcies.
No és correcta l’apreciació segons la qual es pot ser espanyol sense deixar de ser
català. És a dir, ser totes dues coses alhora de la mateixa manera que un extremeny
és també espanyol i un berlinès és també alemany. No, no és correcta perquè la base
d’un raonament com aquest se sustenta sobre un supòsit de pertinença: si Catalunya
i Extremadura són a Espanya, per quina raó els catalans no són espanyols i els
extremenys sí? Doncs per una raó molt senzilla. Perquè Extremadura no és una nació
dins d’Espanya, Extremadura ÉS Espanya. Catalunya, en canvi, és
una nació diferent de l’espanyola. Una nació sota administració espanyola, sí, però una
altra nació. Per això és infantil defensar la identitat concèntrica amb l’argument tan
espanyol de la patria chica: espanyol-extremeny de Badajoz-de la Puebla del Prior.
Aquest reduccionisme retroactiu també es pot fer en clau catalana : català-empordanèsfiguerenc-
del carrer de Sant Llàtzer; o en clau andorrana: andorrà-d’Escaldes-de
l’avinguda de Carlemany; o en clau alemanya: alemany-de Renània del Nord-Westfàliade
Bonn-del carrer de Goethe. En cap d’aquests exemples hi ha incompatibilitat. I no
n’hi ha perquè en tots els casos només hi ha una
identitat. Haver nascut al carrer de Sant Llàtzer de Figueres, capital de l’Alt Empordà,
comarca de Catalunya, no són identitats per elles mateixes sinó elements configuradors
d’una identitat que, en aquest cas, és la catalana. No podem confondre una extremitat
amb una identitat, de la mateixa manera que no podem confondre la realitat amb la
ficció.
[...] Queda clar, per tant, que no s’és extremeny i espanyol alhora. S’és, això sí, español
d’Extremadura, català de Figueres, andorrà d’Escaldes o alemany de Bonn. Altrament
hauríem de preguntar a aquells que diuen que ser català i espanyol és una mateixa cosa,
per què no es pot ser, alhora, de Badajoz i de Figueres o d’Escaldes i de Bonn? Doncs
no. No es pot ser de dos llocs al mateix temps. No hem de confondre l’enriquiment que
ens proporcionen altres cultures amb l’anul·lació de la nostra personalitat. Per molt que
omplim una galleda, sempre serà una galleda. Mai no es resta en el viatge de la vida,
sempre se suma.
I europeu? Si es pot ser català i europeu al mateix temps, per què no s’ha de poder ser
també català i espanyol o català, espanyol i europeu?
Tampoc en aquest cas és vàlida l’equivalència. Què és Europa, sinó un aplec
d’identitats? Els Estats Units, per exemple, sí que són una única identitat. Però no
són l’única identitat d’Amèrica del Nord, i molt menys l’única identitat del continent
americà. Amb Europa passa el mateix.
Europa és un continent i nosaltres el seu contingut. Geogràficament parlant, tan europeu
és un lapó com un portuguès, però són identitats diferents. Tan diferents com puguin
ser-ho la d’un quebequès i un uruguaià, dintre de la seva indiscutible americanitat.
Arribats aquí, hom dirà: si tan indiscutible és que un quebequès i un uruguaià són tots
dos americans, deu ser perquè Amèrica és també, com ells, una identitat. No. I això sí
que és confondre el continent amb el contingut. Per començar, què vol dir ser americà?
Quina mena d’informació ens dóna algú que ens diu: “Sóc americà”? Si no gosem
preguntar- li res més, ràpidament buscarem en els seus trets
morfològics i en el seu accent una informació específica. Però tampoc així, recorrent
als tòpics, sabrem prou coses, perquè ni tots els nord-americans tenen els cabells rossos
i els ulls blaus ni tots els llatinoamericans són morenos i s’assemblen a Los Panchos
o a Salma Hayek. I el mateix passa amb un asiàtic o un europeu, cosa que ens porta al
mateix punt d’abans: no hem de confondre els elements configuradors d’una identitat
amb la identitat mateixa. En altres paraules, els catalans no tenim una triple identitat —
catalano-hispano-europea— ni els espanyols la tenen doble —hispano-europea—. Tots,
ells i nosaltres, en tenim una de sola, nosaltres com a catalans i ells com a espanyols.
I tampoc no tenim l’europea perquè pel simple fet de ser catalans o espanyols ja som
europeus: Catalunya i Espanya són A Europa, Catalunya i Espanya SÓN
Europa.
Els qui ens imposen la identitat espanyola —a banda de l’exhibició inconscient d’unes
idees profundament reaccionàries— no fan res més que projectar sobre nosaltres la
imatge d’una Espanya que imaginen tan antiga com el món. És la imatge que els han
introduït al cervell i són incapaços d’imaginar-se’n una altra. No hi ha injustícia que
perduri més que aquella que sap tenyir-se de normalitat.
En Salvador Cardús ho descriu amb molta agudesa: “Aquest és el drama dels espanyols,
que no se saben imaginar sense nosaltres. No s’imaginen que hi falti un tros perquè
la seva identitat ens incorpora, encara que només sigui com a individus, no com a
catalans [...]. Si se sabessin imaginar ells mateixos i tinguessin un nom per a la seva
realitat diferent de la nostra, que és el que passa amb els anglesos, tot seria diferent.
Els anglesos, sí que es poden imaginar sense els escocesos, perquè els anglesos no són
escocesos, i no passa res. En canvi, quan un espanyol diu “nosaltres som espanyols”, en
la representació mental de la seva realitat política hi ha de ser tot el que ell creu que és
el tot.”

3 comentaris:

  1. "Els qui ens imposen la identitat espanyola —a banda de l’exhibició inconscient d’unes
    idees profundament reaccionàries— no fan res més que projectar sobre nosaltres la
    imatge d’una Espanya que imaginen tan antiga com el món. És la imatge que els han
    introduït al cervell i són incapaços d’imaginar-se’n una altra." I el cert és que no és una pràctica nova. Ja en els orígens de l'espanya moderna, als inicis del segle XVI, el naixent imperi dels Àustrias tendeix a esborrar tota diefrència nacional en allò que vol anar absorbint, com ho podem comprovar llegint els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, per exemple.

    ResponElimina
  2. Estimat Eduard;
    ets un compendi de sabiesa desbordant.
    ho investigaré, una abraçada.

    ResponElimina
  3. És molt saludable de llegir.
    Molt bo

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?