diumenge, 22 de maig de 2011

COMFESSIONS

M'agrada descalçar-me, després de la dutxa i entrar a arrecerar-me al meu mon. Just aqui deixant-me seduïr per la música, i resseguir les paraules que com engrunes m'han dut al clar del present. Deslligar-me els nussos mentals, i fruïr.
Ja fa temps que no estimo, que em provoco els escrits com la bulimia fa al malalt provocar-se el vòmit. Com si hagués culminat tot allò que pensava que m'omplia el pit. S'han buidat ara, no tinc llet nova.
Crec que he culminat les expectatives, no sabria dir tampoc si amb l'éxit esperat.
Però ja he escrit ÉSSER VIVA, els poemes d'una evolució mental que m'ha durat quatre anys. Potser era aquesta la missió del blog, induïr-me a aquesta evolució i adonar-me d'algunes coses.

Es simplement que he perdut l'interés en totes les banalitats, que encara sóc més profunda del que era, m'he centrat en mi, i en el que cerco.
Assolir algunes fites romàntiques sobre la poesia de les dones, i poca cosa més.
He arribat a un punt que m'avorreix profundament tot, només la meva familia i un parell o tres d'amics aconsegueixen abstraure'm, la resta creieu-me que m'és igual del tot.
I ara ja no sé cóm provocar-me el vòmit, llegeixo l'apartat eròtic, els poemes d'amor i penso simplement que no ho dec haver escrit jo, que potser estava sota els efectes d'algun Psicotròpic.

5 comentaris:

  1. Ui aquests estats d'ànim...dius que fa temps que no estimes, però si et preocupes per tu, ja estimes, t'estimes a tu. Em sembla que això és molt important...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. Companya,veig aquí que estàs en un moment fosc...d'aquests TOTS en tenim de tant en tant!!
    Però no t'abandonis!! I lluita per tu mateixa i per es dels teu voltat que de veritat t'importen i els hi importes!! Ben valora't!!
    Una bona abraçada!! I endavant!!

    ResponElimina
  3. Gràcies amigues! suposo que només es tracta de baixar aquest rirme frenètic de vida, intentant gaudir un xic més d'altres coses, amb més tranquilitat.
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  4. Un punt i apart, un punt i apart et cal. La vida quieta, a un altre ritme, sense rellotge, amb una llibreta i sense més pressa que una data un o dos o tres mesos més enllà... si en tens oportunitat...
    No n'hi ha prou amb un parèntesi si un sent l'etapa acabada.
    Serà temporal, ja veuràs. Sempre se surt del pou!
    Molts ànims!

    ResponElimina
  5. Santi, el teu primer comentari al papallones deia "no sé on ho vaig llegir però la teva escriptura és un paper en blanc inpregnat d'ànima" i em vas fer plorar d'emoció com una fava.
    Mil gràcies!
    una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?