dijous, 21 d’abril de 2011

PER PUCK


A propòsit de:

PER PUCK
Autor: Feliu Formosa
Pròleg: Jordi Coca
Editorial: COLUMNA.


Sovint quan vaig a la biblioteca, el temps em transcorre amb el debat intern que s’estableix entre “el que m’agradaria llegir”, i el que “em convé” . Aquestes coses no acostumen a passar quan tens una formació sòlida de lletres i hom suposa que ja has assolit els fonaments  i coneixements que t’atorguen la tranquil·litat de la saviesa. Però com que en el meu cas això no ha estat  possible, m’he hagut de conformar fent els deures molt més tard.
Ahir després de debatre’m  entre una novel.la i un recull de poesia, vaig decidir que el que tinc a les mans “em convé”,  la sorpresa ha estat descobrir que totes dues opcions confluïen en el mateix llibre.
PER PUCK, es una incursió directa al mon del teatre on l’autor reflexiona sobre les imatges gràfiques que l’envolten i  les transmet fent associacions a lectures íntimes, i el·lípticament a l’entorn (sobretot de Shakespeare).
La prosa poètica que inicia les pàgines, ens endinsa diria profundament a les tramoies, als escenaris, a l’espectacle en si que amaga el fascinant mon del teatre, atorgant la màgia que suposa la penombra del teló, la llum diàfana que il·lumina els personatges, i la visió realista de l’escena en la que els personatges semblen parlar en veu alta allò que l’autor discerneix sobre ells mateixos.
Després un poema el·líptic i retroactiu que retorna a la prosa en poesia pura i fa combregar els personatges i la vida amb un sublim mestratge de la paraula que brolla de dins, i que m’ha abduït des del principi per a culminar amb la imperiosa necessitat de recitar al carrer mateix, caminant pel camí que duu al bosc amb tota la flaire de l’aigua del riu que venia ja, humitejant la mata baixa, i s’exhalava intensa.  he hagut de parar de caminar mentre llegia per fer-ho  en veu alta un  fragment que estic a punt de transcriure de la pàgina. 88.

Si no hi ha prou temps per conèixer la pròpia natura, per què fer-me tantes preguntes que van encara més enllà?. Quan hi ha tants éssers humans que només en tenen la figura, I quan tants d’altres veuen que la vida passa de llarg sense assolir algun objectiu que creuen salvador, ell es lliura a l’estudi dels cataclismes que acaben amb milers d’éssers indefensos, i també dels que esclaten dins la consciència dels eternament insatisfets. La vida recomença més enllà de tota esperança perduda. Tenim el seu diagnòstic, la pretesa impassibilitat de qui emprèn una operació d’ajuda. La forma li és donada i és única. Després, d’ell, ja res no serà com abans. Privilegi del geni. En una frase, en una pausa, es condensa  ---Tot el teatre del mon--, tot el dolor de l’únic ésser vivent que és capaç de somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?