dimecres, 9 de març de 2011

LES VEUS D'OBLIT III



(La casa de les set butxaques)

Aplegava el cos d'una terra llega
que l 'havia engendrat
encetava el desti sense sabates,
amb un cabdell trenat de blaus
nuat al cor.


Les dones de la cuina
besaven. Desmesuradament, infants
Ignorant l’ànsia de sentir-se
Matxucant la carn per una passió desfermada.
De conservar intactes
Aquells cervells amb què peixien criatures
Que mai haurien volgut tenir.
Els besaven interposant
El fred ossi de les dents, frisoses de llengua
Entre la línia indecisa dels seus llavis aspres
I el sagí rosat de les galtes tendres.
Em temia l’amor furibund
Grapejant-li el ventre farcit de gelatina blanca,
Trepanant-li la papada per penjar-se-li de la glotis,
El temia, aconsellant-la, empenyent-la
A posar vida davant de felicitat.
(La pedra d’aquesta casa)



Sóc la pedra d’aquesta casa
sota meu viu un rocallis
que vibra amb els budells de la terra.
Sobre el contrafort de la paret mestra.
Dins, es belluguen vides,
Entren i surten estranys.
Ningú em parla,
Ni ho saben que hi sóc,

Els anys m’han fet sortir ulls
Uns ulls petits i negres
Em recorren de cap a cap l’enteniment
Per mirar-me, asprament, la matèria

On resideixo aquest hivern,
escalfat amb sang negra
d’homes sense crit
I dones tan anònimes
que el manual de la por
els ha clonat la cara. 


NATI SOLE. 

1 comentari:

Vols deixar la teva empremta?