Sí, hi ha cert estat d’èxtasi en l’albada. Es desprèn dels marges, i de les petjades que han quedat seques en el fang.
Els camins dels altres que van eixamorar-se, delectosos en la cerca del “Dorado”.
Un estat de elevació interior on l’ànima pren a grapats les engrunes de terra humida per alleugerir-se de l’esquerda de la carn.
Tenir la seguretat de que, en la natura i,-de moment- tot tornarà a ser com sempre i que encara amb l’erosió del temps, podrem mirar enrere pensant que les emocions no alteraran el progrés de la terra, i aprendre a observar la memòria del sòl, amb la curiositat infantil amb la que resseguí els camins de les formigues em dona l’alè suficient per asseure’m i descobrir que hi ha cert èxtasi en l’albada que esclata en cada bocí de terra i que, com un avinent es percep en la petjada de fang dels altres.
