LA PRESÓ DE DONES I ALTRES HISTÒRIES

Imatge extreta de libro  presas politicas de Ricard Vinyes.
Per als que no hem viscut una guerra, ens és difícil ser empàtic per més que intentis imaginar aquesta experiència, et fas una lleugera idea però evidentment la vida no t’ha marcat de la mateixa manera ni física ni emocionalment. La nit que vaig prendre consciència de la Guerra civil, del seu impacte en la meva àvia, fou la nit del 20 de març del 2003.

Eren les dos de la matinada i vaig despertar-me, en recórrer el passadís vaig veure la llum del menjador oberta, la meva àvia estava asseguda al sofà amb els ulls plorosos i absents, recordo que li vaig dir:
-iaia, que fas dreta? Que no pots dormir?
-Vine, sents eixe soroll?
-si, iaia, avions
-No son avions, son reactors de guerra, Caces!
-Però iaia, que dius?, deus haver somiat, dona, fem una til.la?

-Escolta bé, qui ha sentit eixe soroll un sol cop en la vida, no l’oblida mai, es més fort, i més cruel perquè tot al seu pas es destrucció i queda devastat.
Tenia raó el soroll era diferent al que em te acostumada els avions comercials. A l’endemà, la Vanguardia anunciava el pas dels F-18  americans que anaven a atacar Irak, i que havien sobrevolat el cel espanyol. Aquell moment, vaig sentir una punxada dintre, i l’activació de l’interruptor que em diu que aquesta generació se’n va i que després no ens quedarà memòria viva que permeti que això no es repeteixi mai més.

Avui dinant, hem tornat al nostre tema, després de preguntar-me si li havia imprès la foto del Vaixell Komsomol, li he dit que no tinc tinta a la impressora, però que el diumenge vindrà a casa meva i ho veurem juntes, aleshores mentre dinava m’ha vingut al cap una història que ha explicat altres vegades, perquè quan està cabrejada de debò canta, i canta la cançó que solien cantar en la presó de dones de Castelló.
Sempre m’ha fascinat la seva capacitat per recitar poemes, albades (cançons populars valencianes) suposo que al no saber ni llegir ni escriure tot ho va guardar en la memòria cada detall, penso que va desenvolupar una capacitat extraordinària que qui sap si l’haurà salvat de l’Alzheimer.
Avui recordàvem la història de la presó, i la cançó que canta quan s’emprenya. Em menjava el primer plat, mentre somriu i diu:

-No t’he explicat mai, que vaig estar a la presó?

-si, iaia unes quantes vegades

I riu, i em diu:

-Qui sap, alamillor si ho escrius encara trobaria alguna companya
-iaia que lo del Vaixell Komsomol ha estat la Susana!i tornem a riure i li dic:
Va... explica-me-la-.

Vaig entrar a la presó el 24 de juliol de 1942, m’havia comprat un molinet (en aquell moment van inventar una maquineta per a moldre blat, era com una màquina de les de fer embotit però van afegir una peça i va estar).El blat em costava 0,40 cèntims de pesseta, i jo molia manualment uns 5 kgr al dia, feia farina, però no el vaig arri bar a vendre.
-Perquè?
Perquè Fiscalia em va denunciar, i la sanció va ser pagar 1000 pessetes de multa. Com no tenia diners per a pagar-la, vaig haver de fer penitència a la presó a 10 pessetes per dia, és a dir 100 dies.

-iaia, perdona però encara que les hagueres tingut no hagueres pagat mai!

-tens raó! I torna a riure.
Érem unes dos-centes dones, hi havia de tot; lladres, polítiques i la immensa majoria mortes de fam com jo. Tenia 15 anys, i les velles em van traure el sobrenom  de “la reina de les fregadores”!

-caram iaia, que bonic!
-si, perquè com no tenia res que fer, i allà hi havia gent molt gran em passava el dia fregant en genollons. Hi havia una dona que en tenia 75 i una altra que 87.
Per dormir, dormíem en renglera i de costat, en matalassos d'espart. Quan es girava una, ho havíem de fer totes.
Just aquí comença a riure sense parar.

-iaia, i ara de que rius?

-Un dia vam sortir al pati, va eixir una rata tan enorme que arrosegava els bigotis per terra, era enorme de grossa, devia portar anys allà.
Vam començar a cridar i la vam matar a crits!
-Mare de Déu senyor!
Sentíem al carrer:
-algo molt gros està passant a les dones! Deixeu-les eixir!
-iaia-
-si-
-canta’m la cançó de les dones

Entre rejas
estoy padeciendo
mi condena
en esta prisión

Tristes horas
que estoy pasando

bien grabadas
en mi corazón.
Pero un día
que no está muy lejano
la libertad recobraré

cuando me vea libre
en la calle
con placer cantaré

Todo pasó
un sueño fue
aquellos tiempos
pasaron ya
juntito a ti
seré feliz
al recobrar
mi libertad
quiero vivir
quiero gozar
por eso
anhelo
la libertad!

Comentaris

  1. Fascinants els records!
    Llàstima que els meus avis ja no són físicament entre nosaltres, segur que em farien sentir més plena amb les seves històries. El meu avi matern va lluitar amb el bàndol republicà, un dia t'ensenyaré fotos.
    Agafo prestades les de la teva iaia per omplir el meu buit

    ResponElimina
  2. a casa els meus pares, quan jo era petit, quan sentien una alarma dels bombers, es posaven nerviosos, s'aixecaven adormits en la ni amb un gran malestar... era la mateixa alarma que es feia servir quan s'avisava del bombardeigs a la ciutat... i m'ho van traspassar a mi...
    quan sentia aquella alarma no ho identificava amb els bombers, en la meva imaginació veia les bombes caure sobre els edificis.... foc i destrucció, malsons

    salut

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars