diumenge, 10 d’octubre de 2010

AQUELLS QUE MÉS ADMIRES SERAN ELS QUE MÉS MAL ET FARAN.




“Aquells que més admires seràn els que més mal et faràn”

Carlos Ruiz Zafón.

Deu fer aproximadament dos anys que vaig llegir “EL JOC DE L’ÀNGEL” de Carlos Ruiz Zafón. En aquell moment em vaig identificar clarament amb el personatge de Na Isabella, (malgrat no tenir un paper massa rellevant), els trets característics del personatge m’hi van fer sentir afí en diversos aspectes. Ella volia ser escriptora, era agosarada amb certa dosi de picardia degut a la seva joventut. D’altrabanda també va influir el fet que jo, aleshores, també tenia un “MESTRE”.
Per la meva facultat de recordar frases, poemes, i passatges recordo algunes de les frases gairebé totes dures que em va etzibar, també la única bona i potser la més certa que ningú mha dit mai. Aquella fantàstica relació virtual s’acabà en el mateix punt en el que el seu últim missatge deia:-Sandra, (important “el sandra coma”, més que res perquè el necessitava per recordar bàsicament a qui estava escrivint) i continuava així:
-Estic avorrit d’aquest article, no tinc ganes de continuar així que lhe corregit sencer.
I amb això vaig entendre perfectament que just allà culminava la nostra fascinant relació, de desfogament per part d’ell, i de autoflagel.lament per part meva.
Però malgrat les seves maneres, vaig apendre molt i vaig quedar agraïda del temps que va perdre corregint-me l’article. Ni Déu em va felicitar, bé, sí una companya de feina.
Tampoc ningú podia saber que m’hi havia deixat un cinquanta per cent d’autoestima.
Igualment, moltes gràcies “MESTRE”.
Tot just fa vint minuts que he acabat “L’OMBRA DEL VENT”, i la veritat es que tenien raò les companyes de feina, aquest Daniel Sempere m’ha atrapat des de el principi, en la voràgine de descobrir mitjançant un llibre “desconegut” la història tràgica del seu escriptor.
D’aquest últim també nhe salvat algunes frases, certes i  precises sobretot les d'aquest Fermín Romero de Torres, perquè he conegut alguns "Fermins romeros de Torre", entranyables i divertits a la vida real que pel seu tarannà es guanyen el respecte de tothom. 
També conec de prop alguna Bea.
Penso que no és altra la finalitat del escriptor que perpetuar-se en la memòria del lector, ni que sigui mitjançant alguna frase.
Tota la tarde que em reverbera una que no és massa profunda però que m’ha semblat preciosa i  que diu en Fermin: -Has untat mai una dona amb oli a consciència Daniel?-
J si en voleu més... i  si no ho heu fet encara llegiu el llibre.
Es fascinant.




6 comentaris:

  1. Veritat el què dius. Per massa.
    Gràcies.

    ResponElimina
  2. jo també el vaig llegir...

    -Has untat mai una dona amb oli a consciència?
    -Si, és el més real, primitiu i excitant, perquè és tangible...

    Els mestres ,les persones que admirem, sovint ens deceben, perquè tot era en el teu cap, et deixaves influenciar, però inevitablement et canvien el sentit de la vida, ho veus diferent, ell també es influenciat per tu, sense tu no seria res.. com tot-hom

    ResponElimina
  3. ah! mirat això...
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/179799
    salut i bon diumenge

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Joan.
    Mha fet bé el teu comentari.
    T'he deixat un al teu enllaç.
    salut i bon diumenge!.

    ResponElimina
  5. El mestratge ja les té aquestes coses. Perquè en el fons esperem del "mestre" el vist-i-plau, el reconeixement de que estem fent bé les coses (que no és més que com les vol ell/a). Quan aquesta persona deixa estar la condescendència i s'imbueix d'una autoritat que li permet menysprear allò que hem fet, s'arriba, com dius, a la fi del camí, ja sigui perquè hem volat pel nostre compte i allò que fem ja no li plau, o perquè purament i senzilla l'hem superat, i això li és intolerable.

    ResponElimina
  6. En aquell moment, Antoni, no sem van ocórrer aquestes dos respostes, vaig pensar que s'avergonyia de mi, perquè aixi mho va fer sentir.
    Després el temps em va donar la resposta més simple.
    No tenia temps per a tantes "aprenentes".
    Al llarg del Papallones, altres MESTRES sense cometes i MESTRAS m'han ajudat molt més, començant per ensenyar-me a creure en mi.
    Constato que només quan les coses passen pots parlar d'elles amb templança.
    una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?