dijous, 5 d’agost de 2010

COSES MEVES 2

Mentre m'eixamplo les parpelles per valorar tot allò que m'envolta, aquesta calor m'ha encés el voral de la rasa que duc a dins, s'estan cremant els marges i per primer cop, no faré res.
No encendré aspersors de llàgrimes, ni faré servir mànegues per apaivagar el camí irreductible del foc.
Ja l'apagarà, aquest silenci enmig de l'obscur just quan arribi a aquest bosc cremat, que no era res més que la solitud.
Tenia 10 anys, quan un incendi brutal va arrasar tota l'extensió de natura que teníem a l'abast, l'incendi tenia quatre focus que envoltaven la casa, recordo la virulècia de la llengua del foc, i l'aire alçant guspires ferotges en totes direccions, i la gossa del meu avi que estaba apunt de ser engolida pel vent ardent. La meva cosina va entrar al foc i la va salvar, ella en tenia nou.
Recordo els crits: fugiuuuuuuuuu! i els clàxons llargs que alertaven als que encara estavem a les cases.
El cel es va tornar negre en un instant.
Així sento que vaig cremant per dins la natura que duia a dintre.

2 comentaris:

  1. Quan es crema la natura al nostre voltant sentim desolació. Si ens incendiem per dins, ens haurem de reconstruir sense perdre allò que ens subjecta a la Terra, perquè el record és el nostre univers.
    M'ha costat molt respondre aquest comentari. Per això visito però no puc respondre sovint a causa de les males comunicacions telefòniques a Mont-ral.
    És la segona vegada que el faig, i ara espero que t'arribi.

    ResponElimina
  2. Si, així m'ho he pres com un acte de regeneració interior, que fara crèixer anhels novells.
    T'agraeixo moltíssim el comentari, us he trobat a faltar.
    Jo també et llegeixo tinc al Papallones a tots i totes als que vull llegir cada dia.
    Segueixo el teu estiu.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?