LA MEMÒRIA DEL SÒL
Sí, hi ha cert estat d’èxtasi en l’albada. Es desprèn dels marges, i de les petjades que han quedat seques en el fang.
Els camins dels altres que van eixamorar-se, delectosos en la cerca del “Dorado”.
Un estat de elevació interior on l’ànima pren a grapats les engrunes de terra humida per alleugerir-se de l’esquerda de la carn.
Tenir la seguretat de que, en la natura i,-de moment- tot tornarà a ser com sempre i que encara amb l’erosió del temps, podrem mirar enrere pensant que les emocions no alteraran el progrés de la terra, i aprendre a observar la memòria del sòl, amb la curiositat infantil amb la que resseguí els camins de les formigues em dona l’alè suficient per asseure’m i descobrir que hi ha cert èxtasi en l’albada que esclata en cada bocí de terra i que, com un avinent es percep en la petjada de fang dels altres.
és preciós, Sandra. En l'esquerda de la carn hi ha rastres i bocins de la vida dels altres que compartim la il·lusió, la poesia. Una abraçada!
ResponEliminaHo has fet!
ResponEliminaTu saps que el sòl és un llibre d’història,
que ens parla de fred i de calor,
de pluges i de sequeres.
D’històries d’homes i de dones,
de lluita i de treball,
de pastures, de colonitzacions i de desamortitzacions.
De parcel•laris romans i de cultures llunyanes.
De sers microscòpics i de reaccions químiques,
de ge gel i de foc.
Del carboni i del canvi climàtic.
Digues-los-hi, Sandra,
digues-los-hi que no malmetin la catifa delicada,
sobre la qual vivim.
Gràcies als dos!
ResponEliminaultimament... em costa una miqueta escriure...
Haureu vist que no actualitzo tant.
aquest llibre aviat tindrà dos anys.
Una abraçada