DIGA'M QUE ESTAS VIVA!

El responsable de la trucada de les 9,15 del matí, no era conscient que entrava en l'anuari del meu dolor i segurament tampoc sap perquè el destí el va escollir precisament a ell per donar-me la noticia.
Creient que per proximitat sabria a quina hora era l'enterro de l'Anna.
Després tot succeí vertiginós e irreal, el primer que vaig fer va ser trucar al mòbil i sanglotant vaig cridar:
-ANNA! DIGA'M QUE ESTAS VIVAAAAAAA!!!
I després telefons i la confirmació que se'm havia caigut el cel a sobre, que res importava en aquell moment més que saber si era veritat i pregar a genollons per a que fos una confussió.
Després trucar a en Carles i L'Emma, ells segur sabrien alguna cosa i la temuda frase dels nostres llavis, tremolant a l'auricuar:
-Tia, que si!
però no pot ser si tinc un sms al telefon del diumenge! que no pot ser! joder!
Reduir a la meva amiga Anna, a la frase "va ser nobe i Valenta" ha estat una altra punyalada, perquè L'ANNA era amiga, germana, companya, apassionant, plena de vida, alegre, era algú que resplendia de personalitat i amor als altres.
Una missa de crònica deportiva i assumeix! que en dos dies ja no hi és.
Aixi que em rebelo contra els fets superficials que fem davant un comiat, contra un discurs aprés i verbalitzat a prima, amb ganes d'esventar els assistents.
No sé quan, suposo que quan pugui dir el seu nom sense que em sorti de vidre però faré la lectura dels seus poemes, i faré que tots aquells que volem acomiadar-nos en condicions puguem dedicar-li el que ella va fer en vida, donar tot l'amor del mon.



A continuació us penjo un poema d'ella que he recuperat d'un recital que vàrem fer juntes l'any 2003.


LA MEVA TRADUCCIÓ DE TU


Et tradueixo
Et miro els llavis prims
com un retret monosil.làbic
I mormolo ben baix
les paraules que penso que em diries si em parlessis

I sense adonar-me'n
he transformat la meva cara
en tot de línies paral.leles
que algú pensaria d'enuig)

Si em parlessis
ni que fos amb l'estranyesa
d'una essa geminada
o d'una ela sorda com un combat de boxa
jo vinclaria el cos
i em posaria el cabell darrere es orelles
-per sentir-te milor-
i obriria bé els ulls
-per veure't milor-
a tu
el llop murri que m'ha girat el conte

Llavors copsaria
potser la supèrbia que t'apliques a raig
com una loció per després de l'afaitat
i es desfaria l'encanteri
i jo recuperaria la verticalitat a corre-cuita

Però encara no em parles
i romanc en l'esclavatge de no saber
que em té captiva
quina força teva em captiva
quin deute-penyora em te captiva de tu
si els monosi.labs s'esmicolen aviat

Com els festucs quan els estrenys amb força.



ANNA MARIA MOLPECRES DIAZ

Comentaris

  1. Perquè segueixi l'encanteri del seu viure, amb el record i l'homenatge que comparteixes amb nosaltres. Una forta abraçada, Sandra!

    ResponElimina
  2. ho sento moltíssim Sandra.
    una abraçada

    ResponElimina
  3. Un petó Sandra, la portarem sempre al record. Perquè era única. Emma

    ResponElimina
  4. Magnífic poema sobre les relacions humanes. Molts cops una paraula intenta condensar un moment i un sentiment, i resta amagada dins els versos.
    Ara, senzillament, no les trobo.

    Una abraçada Sandra i endavant.

    ResponElimina
  5. Moltíssimes gràcies pels vostres ànims, o més ben dit les mostres de carinyo.
    Si us plau, no deixeu escapar ni un moment perquè hi ha prou en un dia per canviar-te la percepció de la vida.
    Jo tambè us abraço.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars