dimecres, 12 de maig de 2010

PERMETEU-ME UN MAL DIA...


Avui, en mirar-me al mirall semblava que havia sobreviscut a les set plagues.
Per a qui no ho sàpiga, la menstruació es la sang que anem perdent per les lluites de mil guerres. I potser aquest ha estat el motiu, de la mala folla en alçar-me avui del llit.
He arribat a la feina, i dispersa com sóc m’he abstret mirant els núvols que tinc a tocar, quan un tro m’ha esfereït, per acte seguit ser el preàmbul del diluvi que irrompia en la finestra, de la ràbia que duia l’aigua, m’ha diluït el teu nom transformant-lo en un crit de terror.
Cap al migdia, he decidit sortir a caminar per inspirar la flaire exhalada del fonoll recent tallat, pel tractor que netejava el voral de l’autopista, i amb tres pams de voral de ciment, he decidit caminar amb la intenció que aquesta pluja em rentes el pensament d’enyor que encara era més insistent que el ruixat, ha estat inútil.
En tornar, he descobert que les cames havien perdut el ritme del batec, i m’he sabut tardana, tardana en la feina i en tot. 
Exhausta, m'he assegut altra vegada i he comprobat que no en queda res del teu nom en la finestra.
                                          
La única cosa que he aconseguit es arribar molla, i encara més fosca que quan havia marxat.

5 comentaris:

  1. Sembla que aquest dia tort i trasbalsador ha arribat fins els carrers grisos de Barcelona. I jo em demano què es pot fer quan un s'enyora d'un amor equivocat?

    ResponElimina
  2. Plorar una tempesta de ràbia i convertir el seu nom en la finestra en un crit de terror.
    i esperar, que el temps sigui el vent que s'enduu la petjada, netejar amb una escombra de dolor per finalment obrir les finestres i que entri un brisall novell.
    T'abraço molt fort.

    ResponElimina
  3. Ahir vaig tenir un dia així, caminar pels carrers sota l'aigua provant de no trobar-me amb qui m'ha portat tanta desil·lusió durant tant temps... i era com si hagués de fugir del seu record i tot me'l portava. No hi havia sortides... a casa vaig anar recuperant per mi la il·lusió que ben sol sé d'on prové i que és ben meva. Una forta abraçada, Sandra, i ben llarga!

    ResponElimina
  4. Per sort tot passa, com les tempestes.
    Però almenys necessitava un dia com aquest, després reprenem el vol.
    Una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  5. En el teu voral,
    segat i amerat per les darreres pluges,
    quan el torni a escalfar el Sol,
    hi creixeran margarides i roselles
    que alegraran dies venidors.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?