dilluns, 19 d’abril de 2010

DILLUNS DE BOIRA


Podem dir moltes i moltes coses, però no es; fins que s’activa l’interruptor del cervell, que acceptes que la situació es la que és.

Que va sortir d’un somni, que va néixer d’un ble de solitud i que es va anar atiant amb les mancances.
Aquest matí l’he vist, s’esvaïa entre la boira.
Era una ombra caminant lentament al nucli de la massa heterogènia, s’ha fos d’entre el blanc i el verd del camí. En un ritual silenciós on jo l’acompanyava amb una llum al cor, li espera un mon millor, almenys un de real.
Que torni a l’abisme dels somnis, que és d’on va sortir.
Fa un dilluns de sol ple, s’ha fos amb ell la boira o potser el cel  s’ha engolit el seu espectre.
Desperto de l’ hipnotisme en el que m’havia induït.
El que em seduia de tu, no eres tu. Només el que imaginava de tu.

3 comentaris:

  1. Ja t´ho he dit altres vegades Sandra, a vegades sembla que em llegeixis el pensament o que el que tu expliques ja ho he viscut o s´hi asssembla , no ho sé exactament, però em fas sentir propera.

    ResponElimina
  2. Quin comiat tan intens! Gairebé sento com tu sents. És millor deixar-lo marxar...

    ResponElimina
  3. Gràcies noies!, Pais tot som nòmades d'emocions, per desgràcia hem acomiadat alguna gent...i si Mònica, es el millor.
    Abraçada global.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?