diumenge, 28 de febrer de 2010

COMFESSIONS

 


Virgínia Wolf deia que res no passava fins que s'havia escrit, i jo no he viscut gairebé res del que he escrit. Cóm escriuré la inexistència?. Les sento balbes, e hipòcrites. On és la veritat?, fins a quin punt el meu mon no m'ha abduït fins a perdre la percepció, no se ja, si m'he re-inventat, ni cóm era abans d'escriure. Un bon amic m' ha aconsellat visitar llocs estimats, estic una mica boquejada, en blanc. Tan blanca com l'empiri estimat. Tornaré als espais de la memòria, però serà difícil no abatre'm davant d'una Sandra asseguda i absent, o simplement veure en una pel·lícula de mi, aquells que van habitar a aquells llocs, i que s'han fos, es un exercici cruel d'enyorança. 
Cóm escriure la inexistència, i aquest profund solc que duc al mig del pit.

6 comentaris:

  1. i has provat a mirar totes les teves petiteses (idèntiques a les petiteses de tots plegats) i explicar-te-les escrites? pensa-hi: de l'anècdota un esdeveniment, és el que cal fer :)

    Un petó benvolguda :)

    ResponElimina
  2. Gràcies, Montse. Ho probaré.
    una abraçada

    ResponElimina
  3. A voltes va bé de passar alguna pelí, i si pot ser algun troçet de vida molt intens i bo.

    Salut i sort

    ResponElimina
  4. saludos i´am ... no sabí de ti hace tiempo... veo que continuas tu linea intimista y emotiva.
    Preciosa la foto.

    ResponElimina
  5. D'acord amb la Clidice, d'una anècdota es pot treure petroli, i tu encara més.

    ResponElimina
  6. Gràcies a tots, us estimo molt.
    stic en trànsit entre les hores sensibles i el destret.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?