diumenge, 31 de gener de 2010

PERSONAL

A voltes em pregunto després de tant de temps cercant el cim, que passaria si un cop dalt el paratge fos desolador. Segurament, si a última instància miro enrere, m'agafarà aquell vertígen d'última hora i el pànic em bloquejará els instints.
Per això, penso, que sigui la que sigui la meva sort hi haig de pujar.
La diferència bàsica entre la publicació escrita i aquesta es que aqui tot es queda, inamòbible.
El temps no passa, tot resta quiet, per a reviure constanment aquells sentiments que van provocar aquella alegria o aquella tristesa.
Llegeixes un llibre, i tot i que, el rellegiràps o no, el tanques.
Aquí, no avançes, res et fa oblidar. Malgrat poguis eliminar, però cóm podria eliminar aquells comentaris que m'han fet feliç?.
No podria, però sento que hi ha quelcom que fa trontollar el meu mon.
Tard o d'hora, havia d'arribar. Així ja sabré si l'escriptura no es el meu somni, o no ha de ser.

1 comentari:

  1. Si l'escriptura és el teu somni, benvolguda Sandra, hauràs de pujar, i molt. Trobaràs, com bé dius, que el camí no és gens fàcil. Però analitza a poc a poc, avui mateix, ara, des del teu post.
    Endavant.

    Olga Xirinacs

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?