dimecres, 20 de gener de 2010

EN BLANC



De vegades sento que m'he desendollat de la corrent. Em quedo absent absolutament de tot, amb un so buit i sec.



Aleshores sé que passaré un moment closa en el meu microclima. On la pluja es la simfonia d'un xilofon.
Sento la pluja rajant sobre meu, i alço els palmells com qui clama per la supervivència un raig d'aigua.
Aleshores imagino que m'estens sobre un terra moll d'argila i fulles ocres, que es confon amb els teus ulls moscatell incidits per la llum.
Així en silenci, ningú sabrà que et dedico un pensament al bell mig del so dels telèfons, i després sento que busques en la meva pell un tresor. Xops,rodolem per les fulles,m'acosto els dits als llavis,de vegades inconscientment, intentant resseguir el trac dels teus dits.
Aquí no podràs llegir-me, ni saber com t'enyori'n la incertesa quotidiana de saber si tenim una tardor per a nosaltres o s'ha fos el nostre temps.
Es per això que aquí puc dir-te cada paraula, sense trontollar.
El meu bocí de cel es de cotó esfilagarsat, i el teu? potser, encara podríem tenir un microclima pendent.
Potser, si ...
No ho desitjo massa, arribarà aquell dia.
Ja m'he fet a l'idea de que tot allò que desitjo no s'acompleix mai.

2 comentaris:

  1. Tots ens semtim així molts cops, com desendollats del món...
    No perdis mai l'esperança ni els teus somnis, recorda que som resultat dels nostres propis pensaments.
    ;)

    ResponElimina
  2. Moltissimes gràcies, assumpta.
    (de tot cor).
    Ja passarà...
    una abraçada

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?