dimecres, 16 de desembre de 2009

UN NADAL DE DICKENS (MOLT CASOLÀ).




S’assegué aliena al batibull familiar vora el foc.

Li agradava observar les flames, imaginava que la silueta incandescent es reflectia al fons de les pupiles.
Agafà una esfera de cristall del prestatge, que duia dins un paratge nevat, una caseta minúscula amb teulades vermelles, que altra hora haguera pensat que era de xocolata.
Sacseja la bola, i contemplà com un polsim de neu recobria la caseta, i sentí una fiblada al pit.
Quan obri els ulls, estava al davant de la casa minúscula, amb les mans gelades intentà picar als vidres, mentre hi llençava l’alè, per tal d’albirar una imatge nítida.
Mirà en l’interior, i veié un home assegut, vora la llar.
Amb les mans gelades, picà tres cops al vidre, però ningú va sentir-la.
Va sentir unes ganes enormes de cridar:- Sóc aquiiiii!-.
L’home tenia el cabell curt, i nivi. Duia un jersei de coll alt marró fosc, tenia un posat seriós, mentre mirava un àlbum de fotografies, aleshores es posà les mans als ulls,
Tenia clarament la intenció d’esclatar en un plor, semblava atemorit.
La Melissa patia amb els ulls negats, de llàgrima i de gel.
A ella, l’oratge i l’escena li havien glaçat el cor.
Es penedia, de totes les vegades que havia desitjat ésser invisible.
Ara ho era, i no volia.
Aquell home no podia percebre la seva presència, i ella només volia dir-li que sí, que cada Nadal es més o menys igual, fins que et toca un, de molt diferent.
Que encara que no pogués veure-la, ella plorava des de la finestra d’aquella caseta de dolços i xocolata.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?