dimarts, 10 de novembre de 2009

LA CAPSETA DE MÚSICA



L' Any 2001, vaig decidir que escriuria el meu primer poemari.
Fins a la data havia escrit poemes per encàrrec, alguns per les revistes de festa major de Sarrià.
Per a Sant Medir, per l'aniversari dels Castellers.
Així que escrivia amb una maquina electrònica, que m'havia comprat el meu home amb tota la seva il·lusió, que va resultar defectuosa.
Feia uns salts de línia, de mitja pàgina, i havia de repetir, i repetir.
Aquell poemari, es deia LA CAPSSETA DE MÚSICA.
Aquesta nit m'abelleix obrir l'arxivador i recuperar aquells primers poemes, que trobareu rimats i plens d'il·lusió.
Finalment vaig decidir presentar-lo al LAUREÀ MELÀ DE MATARO, evidentment no el vaig guanyar i em van enviar una carta convidant-me a l'entrega del premi, que gràcies a Correus va arribar el mateix dia en el que es celebrava.
Dos mesos més tard, vaig anar a L'ODISSEA de Vilafranca a comprar-me un llibre nou, allà en un prestatge vaig veure una pila de llibres iguals, precintats amb una banda vermella que deia: LAUREÀ MELÀ 2001.
Vaig agafar-ne un, presta, vaig obrir-lo i en la primera pàgina vaig llegir: MIQUEL MARTÍ I POL.
Vaig pensar:-Mira que arribes a ser tremenda, primer certamen i mira qui t'ha guanyat, em van caure dues llàgrimes rodones primer d'emoció, i després de ràbia amb mi mateixa, per no haver descobert que no hi han certàmens per a principiants.
D'això, ja fa molt, i dels certàmens ja n'hem parlat.
LA CAPSETA DE MÚSICA, era un poemari que tractava d'una dona gran, i sola que només tenia un record del seu amor.
Una capseta de Música, que cada cop que obria sortia un poema que explicava un bocí d'història.

Heus ací, el primer poema:


NIT ETERNA


Resto allunyada a l'infern d'una vida constant
Enmig d'aquesta nit eterna,
busco aixopluc a la lluna,
que blanca i serena vigila.

He trobat la teva capseta
aquella que en obrirla desflora el dolor de l'enyorança,
la ballarina esta igual
Peró em trenco l'ànima a miquetes
que aigualida degota en llàgrima,
que s'estimba a terra.

La música se'm enduia,
al poble, la plaça, l'antiga casa vella
les teves mans i les meves
al caminet fosc que du a la riera.

irrecuperables paraules suaus,
encara penses en mi?
li pregunto a la nostra lluna plena.

Ara,
resto sola
ploro llàgrimes dolces
i l'ànima s'estimba a terra.



Ara, seria incapaç d'escriure tot això, l'he escurçat.
Pobre jurat.
:)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?