dilluns, 16 de novembre de 2009

DE ESCRIURE...




De vegades, la meva imaginació alça les parets d'una història que comença.
Puc veure cada detall, emergint,com elements inflables, que em permeten fer una passejada virtual a càmera lenta.


Però els meus personatges, moren al primer capítol, una introducció fantàstica per una trama, cega, coixa que no avança.


Aleshores, em penedix d’haver creat aquell inici, com a un gos que abandones de petit perquè no el pots mantenir.


Això companys, no es res més que la falta de tècnica, que espero assolir quan sigui.


Per a que els meus inicis, no morin al minim intent de sobreviure.

5 comentaris:

  1. No crec que sigui falta de tècnica Sandra. El que passa és que costa un niu ordir una trama i desenvolupar-la, i de vegades tampoc tenim prou coses per explicar o les podem dir de manera més directa.
    De vegades un bon conte o un sol poema diuen més que tota una novel·la, això ja ho saps. Allò més important és que TU aconsegueixis expressar amb precisió el que exactament vols dir o el que sents perquè els demés ho puguin sentir també.
    De totes maneres no et penedeixis MAI d'intentar-ho, sempre serveix per anar fent passes endavant, per anar millorant. L'experiència, certament, és un grau i potser algun dia et sorprendràs (és allò de 'que la inspiració m'agafi treballant').

    una abraçada!

    ResponElimina
  2. Sempre ho hem d'intentar. Les idees les hem de caçar al vol i la tècnica ja l'anirem polint.
    Crec que tenir alguna cosa a dir és la base, la funció esborrany dels blocs és una ajuda a bastir les parets de les que parles.

    Molt bona la fotografia, segur que et sortirà un bon poema a partir d'ella.

    A reveure

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, companys.
    Només que de vegades, em sento coixa per a bastir les idees que em bullen al cap, en constant cocció.
    Però ahir em vaig comprar la segona de Milenium, en català,em fa molta ilusió.
    Haig de fixar-me més.
    Una salutació molt gran per els dos.

    ResponElimina
  4. És precisament la costum la que fa que aprenem, a vegades lentament, a vegades més ràpid; però el "no hi arribaré" no ha de manifestar-se mai. Paciència, paciència i més paciència. Les presses són males conselleres.

    M'ha agradat molt la reflexió. Jo m'hi trobo molt sovint amb el que expresses.
    Salutacions.

    "Sin agarraderas, con el orgullo de preparar mi atolón en este anonimato y estallar un día y, cuando los demás se diesen cuenta, ser ya grandísimo". Pavese.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Santi!.
    Anar per lliure es una tasca ardua.Però no Impossible.
    :)

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?